Votar en negatiu / El covid no vota

Votar en negatiu

Una lliçó americana. Així que van tancar els col·legis electorals de la costa atlàntica, la CNN va presentar una enquesta curiosa. Havia preguntat als ciutadans per què havien votat un determinat candidat. Un 66% dels votants de Trump el votaven per convenciment, l’altre terç, per tal que no guanyés Biden. En el cas dels votants demòcrates, la xifra era a l’inrevés: dues tercers parts dels votants de Biden admetien que li havien donat suport per tal que no guanyés Trump. Així de bèstia. Només un de cada tres vots per a l’aspirant eren de convençuts que el candidat seria el president ideal, ja fos per la persona, pel projecte o per afinitats ideològiques. Quina tristesa, una democràcia on tries en negatiu, per por que no guanyi l’altre. Sí que és poc engrescadora la teva tria, que tan sols hi confies perquè l’altre et sembla un perill per al teu país. Aquesta manera de votar, per rebuig, no és cap exclusiva dels Estats Units o de les eleccions de caixa o faixa. Aquí també és una pràctica comuna que bategem amb l’eufemisme del “vot útil” per poder dormir tranquils. Al capdavall, és el mateix. És allò que l’astut José Zaragoza es va enginyar el 2008 en la campanya de Carme Chacón. Només si es mobilitzava l’esquerra catalana endormiscada aconseguiria frenar la dreta que volia expulsar Rodríguez Zapatero de la Moncloa. La campanya de la por cap als Rajoy o Acebes, amb l’eslògan del “Si tu no hi vas, ells tornen”, no era més que la sofisticació efectiva del vot a la contra. De casos, en trobem constantment. El recent vot útil per Pedro Sánchez, ni que fos amb la pinça al nas, per tal que no sumés la triple dreta que feia tanta basarda. Aquí, fa tres anys, Arrimadas va saber aglutinar bona part del vot contra l’independentisme i va guanyar. La llàstima és que a la Generalitat, a la Moncloa, o al Barça, ens costi tant trobar un candidat que realment ens faci el pes. Enyoro votar convençut i no consolar-me amb el mal menor.

El covid no vota

Una altra lliçó americana. Es pot anar a votar en plena segona onada de la pandèmia. La democràcia està per damunt del virus. No consta que, als Estats Units, hagin fet la barrabassada d’impedir que els infectats poguessin passar per les urnes. Aquella prohibició del País Basc, al mes de juny, sí que va ser un frau amb totes les lletres. Però, distrets com estem amb les xoriçades de la família reial, les polèmiques pel VAR i els girs de guió del cas Mainat, mai més se n’ha cantat ni gall ni gallina. La segona constatació del que ha passat als Estats Units és que, a l’hora de votar, les devastadores conseqüències del covid no semblen haver influït en els resultats. Els ciutadans han optat per Biden o Trump al marge dels 230.000 morts, de la pèssima gestió presidencial de la pandèmia i dels ressons devastadors per a la primera economia del món. El país està tan dividit que ja ho pots fer tan malament com vulguis, que els teus fidels et continuaran donant suport, no fos cas que guanyessin els altres. En clau catalana, i proporcions guardades, és estrany que es parli ja de suspendre unes eleccions a quatre mesos vista. El 14 de febrer o estarem sortint de la segona onada o ja estarem albirant com s’enfila la tercera, però a hores d’ara sembla massa d’hora per ajornar res. Aquí, la gestió del covid, al capdavall, tampoc no sembla que hagi d’influir gaire en les votacions. Trump no ho ha pagat als Estats Units, però tampoc no va desgastar Urkullu o Núñez Feijóo a les respectives eleccions autonòmiques. És com si els ciutadans entenguessin, arreu, que el virus ha estat una causa major, que era impossible estar preparats quan ens va sorprendre, ni és fàcil donar solucions coherents per trobar l’equilibri entre la salut i l’economia, que tot d’una hem descobert que són dos refotuts vasos comunicants. Finalment, quan veiem els resultats del 14-F direm, de nou, que Catalunya està dividida. I? Més que els Estats Units, difícil.