Vox, a l’avantguarda de les “guerres de gènere”
Periodista i antropòlogaMolts programes electorals són meres declaracions d’intencions, però en el cas de Vox és evident que els plantegen més com una eina de les seves guerres culturals: ara per ara no s’imaginen guanyar, sinó sacsejar el terreny de joc. En relació amb les mesures destinades a les dones, ocupen una part important del programa perquè els permeten atacar consensos establerts i presentar-se com a outsiders. Avui Vox ha situat les guerres de gènere en la primera línia de la batalla, alineant-se amb l’extrema dreta més reaccionària de tot el planeta i amb els fonamentalismes cristians. Així, les seves propostes impliquen en molts sentits un retrocés respecte als drets de les dones i les persones LGTBI.
Els punts amb conseqüències més nefastes previstos en les seves mesures serien, per una banda, la derogació de la llei de violència de gènere, que, tot i que encara es pot millorar, suposa un notable esforç en la protecció de les víctimes -seguretat, assistència social i jurídica, drets econòmics-. Sense aquesta llei, probablement augmentarien els casos d’assassinats masclistes i serien més greus els inferns vitals que les dones maltractades han d’afrontar quotidianament. Per altra banda, proposen suprimir l’avortament de la sanitat pública -juntament amb les operacions de reassignació de sexe-, cosa que implicaria una greu desigualtat per accedir-hi entre les persones segons el seu nivell de renda. S’ha de llegir aquesta mesura com un intent de soscavar el dret de l’avortament, al qual s’oposen fermament i al qual també pretenen imposar més traves.
La batalla contra el feminisme
Moltes de les seves propostes estan destinades a lliurar una batalla pública contra el feminisme que ells consideren “discriminador contra els homes”, com ara retirar les subvencions a organismes feministes i lluitar contra les denúncies falses en violència de gènere -que tots els organismes públics consideren insignificants-. Aquestes guerres de gènere són la seva principal aposta mediàtica, tot i que al seu programa també recullen propostes natalistes -en defensa de la família “natural”-. Si llegim entre línies, podem veure que el seu ideal és mantenir les dones en el rol de cuidadores de la llar. De tota manera, la majoria d’incentius que proposen són de caràcter fiscal, com la seva mesura estrella: una ajuda de 100 euros per nen, més que tancar les dones a la llar -i malgrat que en el feminisme hi ha un debat obert sobre aquesta mena d’ajudes-, podria ser positiva perquè contribuiria a lluitar contra la pobresa infantil.
Tampoc s’ha d’oblidar la seva bateria de propostes antisocials: la privatització de les pensions o la seva reforma fiscal regressiva, que implicaria necessàriament una retallada de l’estat de benestar. Així com les destinades a mantenir els immigrants com a ciutadans de segona. Totes afectarien més les dones, que suporten les feines més mal retribuïdes i més taxes de temporalitat, parcialitat i pobresa. Quan empitjora la vida dels de sota és indubtable que augmenta la desigualtat entre homes i dones.
