Vuit cognoms d’enlloc

Mai vaig veure, a la meva família, ningú que posés en valor els cognoms que arrossegàvem. No s’hi va donar mai cap importància, segurament perquè els cognoms són els que et toquen. Mai vaig detectar ningú que mostrés orgull per com ens dèiem. Sense consultar cap expert en genealogia, tots em semblen força mundans. Al meu avi matern sí que, alguna vegada, el vaig sentir fer hipòtesis sobre els seus cognoms, però no per la seva procedència geogràfica sinó per l’etimologia. Tota la seva família era molt rossa. Podríem dir que tots els Callol (cognom que encara porto) eren insòlitament rossos en una època que fins i tot estava mal vist. Un dia, l’avi Callol va descobrir que les vaques rosses, aquelles que tenen un to groguenc, eren anomenades vaques calloles. L’única conseqüència que ha tingut aquest fet a nivell familiar és que quan vaig a la muntanya i detecto en el paisatge una vaca callola, l’assenyalo amb alegria com si fóssim cosines germanes. No puc negar que amb aquestes vaques en concret hi sento un vincle més especial que amb la resta de mamífers remugants quadrúpedes. Sobre el segon cognom de l’avi, Freginals, l’home anava ben perdut i només feia que portar-li maldecaps, perquè a les targetes censals per anar a votar mai li van escriure bé (vatua l’olla!). I, per a ell, votar era molt important.

No recordo ningú més a casa parlant sobre l’origen dels cognoms que portàvem. Suposo que de cognoms, tots en general, està bé tenir-ne perquè t’identifiquen com a part d’un grup. Però si em sento més o menys orgullosa dels meus familiars és pel vincle afectiu, no pas del nom que en vaig heretar. No crec que pel fet de dir-me Planas Callol em senti més afortunada que si em digués Navarro Guillamet o Sancho Llopart o Gómez Herrero. Potser l’única sort, especialment en la infantesa, és que no et toquin uns cognoms que posin en safata les burles dels teus enemics.

Quan fa anys va estrenar-se la pel·lícula Ocho apellidos vascos, no sabia a quins vuit cognoms es referia. Mai m’havia plantejat que les persones ens poguéssim atribuir vuit cognoms i que, a sobre, representés, en segons quins casos, alguna mena d’orgull o puresa de raça. És la tonteria més gran del món, sobretot perquè el criteri masclista del patriarcat ha provocat una selecció de cognoms esbiaixada. Si tradicionalment els cognoms s’haguessin ordenat d’una altra manera, els vuit cognoms que arrossegaríem serien uns altres.

Vaig néixer al que durant un temps es va anomenar el cinturó de Barcelona. A la meva classe hi havia cognoms de tot arreu. Això ho he pensat ara, perquè en aquella època mai ningú de l’escola hi va parar atenció. A la vida, acumulo persones que m’estimo amb tota mena de cognoms que no m’he plantejat mai quina procedència tenien. Crec que és per aquest motiu que em fa sortir tant de polleguera que, massa sovint, últimament, apareguin polítics i pseudointel·lectuals que es dediquin a recordar-nos l’origen geogràfic dels cognoms que portem. Sobretot perquè els que ens instiguen a fixar-nos-hi sempre són els mateixos: gent que menysprea alguns cognoms en concret, algunes identitats en especial, i que pretén que busquem diferències entre les persones que ens estimem.