Les vuit hores de no voler-s’ho creure

MadridFins i tot després de fer un esforç ingent per posar-te en el pitjor escenari, la confirmació, quan arriba, et glaça la sang i no te la vols creure. I aquesta era la sensació entre els familiars i companys dels diputats que avui engreixen, per decisió de Pablo Llarena, la llista de presos polítics d’Espanya. Aquest divendres tots són amics i còmplices. En veu baixa, i lluny dels familiars dels encausats, molts companys seus admeten, abans de saber la notícia, que temen el pitjor. És la sensació més compartida i deixa un exèrcit de cares de circumstàncies, d’esforços per animar els que estan més abatuts i d’intents inútils de destensar l’ambient parlant del temps -que, tot i la primavera, ha decidit conjurar-se en contra i ser gris i plujós.

Fins que arriba la notícia, la jornada, de 8 hores, transita entre la sorpresa de primera hora del matí, en saber que Marta Rovira ha emprès el camí de l’exili, la indignació en conèixer la decisió de la fiscalia de demanar presó sense fiança i la pena final. Els amics -tots ho són- arriben al Tribunal Suprem amb la sensació que alguna cosa definitiva i greu ja estava escrita en una interlocutòria sobre una taula d’aquell edifici sense calabossos però que s’ha acostumat, en els últims mesos, a veure com hi entraven polítics i en sortien presos.

El primer moment de dolor arriba quan reben els familiars dels encausats, com la dona de Jordi Turull, que s’abraça entre llàgrimes als membres de la delegació del PDECat, i ràpidament s’enretira per buscar un entorn més amable, sense l’exposició a la freda determinació dels periodistes per aconseguir una imatge o una declaració a l’hora del desconcert.

Durant la pausa per dinar, mentre Llarena escriu la interlocutòria que els arrasarà la llibertat, el dolor es converteix en un caos que acaba, fins i tot, amb un diputat de JxCat ferit pel cop d’una càmera que buscava la millor imatge. Els encausats surten per dinar i una munió de periodistes els persegueixen amb urgència. Al mig de l’eixam de càmeres i micròfons, els diputats i els amics demanen calma. Fan l’últim dinar abans de la presó al restaurant vietnamita de la cantonada. Però la llibertat ja està vigilada. Dos agents de paisà escorten la porta d’entrada del local. Hi deixen entrar tothom, però vigilen qui en surt. Dos més s’estan a dos metres de la sortida del darrere, i dos més vigilen, fins i tot, l’entrada als lavabos del local.

La policia, però, no posa ordre entre els periodistes a la sortida del restaurant. Quan Turull es dirigeix a fer l’entrada definitiva al tribunal, la pressió de les càmeres es fa tan intensa que els seus col·laboradors els han d’empènyer amb força. I l’obliguen a demanar “respecte pel moment”. Seran les últimes paraules que dirigirà en públic abans de perdre la llibertat. Després vindrà l’última abraçada, a la seva dona, que l’acomiada entre llàgrimes.