Vull comprar pel·lícules a Netflix i la HBO
El nou servei HBO Max -encara no disponible a Espanya- ha pogut fer 4 milions de subscriptors el primer mes, una xifra que empal·lideix al costat dels 10 milions que va aconseguir Disney+... el seu primer dia. Quiby, la plataforma que s’ha especialitzat en continguts breus, ha admès que a finals d’any només podrà cobrir el 30% dels objectius que s’havia marcat, i això que la pandèmia ha estat un al·licient per contractar entreteniment a casa. El gegant Sky anunciava aquesta setmana que a finals d’agost es retirarà d’Espanya, on no ha aconseguit deixar de ser residual. Sí, sembla que finalment el sector de l’ streaming comença a tocar sostre.
La qual cosa dona peu a un fenomen nou: el mercadeig de cadàvers. Quan una plataforma tanca, les sèries i films que atresorava queden orfes de finestra. El mateix passa quan caduquen els drets i, si no hi ha diners per renovar-los, alguns títols poden quedar mesos a l’espera de trobar una nova llar online. Tot plegat té unes implicacions de caràcter cultural que defineixen el tipus de relació que la indústria preveu entre les obres audiovisuals i els seus consumidors.
L’actual model de negoci fomenta un tipus de consum efímer en què les pel·lícules i les sèries acaben saltant, apareixent i desapareixent. El concepte de biblioteca -o videoteca- pot semblar romàntic, superat o naïf, l’any 2020, però a mi em sembla que es fa difícil crear cinèfils si no hi ha una mínima possibilitat de crear un cànon personal, al qual es pot acudir sense haver de dependre dels capricis del basar de drets de mitja dotzena de multinacionals. Hi ha la compra física, esclar, però el preu és un gran separador: pel preu d’un sol Blu-ray 4K et pots subscriure a quatre plataformes tot un mes.
Hi hauria d’haver la fusió entre la lleugeresa industrial de l’online i la permanència que, per exemple, exigim als llibres electrònics. Poder comprar sèries o pel·lícules a perpetuïtat, a un preu que sigui una fracció de l’actual, tenint en compte que els costos són també mínims. Vam comprar el VHS, el DVD, el Blu-ray i ara el 4K, ¿i ara que seria molt més fàcil superar l’obsolescència dels tipus d’aparells no podem construir una videoteca virtual? Entenc que al darrere hi ha les dinàmiques industrials lligades a la venda física, però tot plegat genera una relació dels nous consumidors amb l’audiovisual més epidèrmica: l’ scroll infinit, els catàlegs limitats i fraccionats, el menyspreu pels clàssics... Els algoritmes, en definitiva, que pretenen fer passar tothom per l’embut mentre orienten els gustos i subministren una falsa idea de llibertat.
