Woolard: la profunditat de la mirada estrangera

Kathryn Woolard, la gran antropòloga i sociolingüista nord-americana, acaba de rebre el XXIVè Premi Internacional Ramon Llull. Aquest guardó valora el conjunt de l’obra d’una persona de fora del domini lingüístic català, escrita en qualsevol llengua, que hagi contribuït al coneixement i reconeixement de la realitat històrica i cultural dels països de llengua catalana. Costa resumir-ne els mèrits, però ho intentarem.

Woolard està convençuda que no es pot entendre la vida humana sense donar importància a la seva diversitat lingüística. Per això ha dedicat la seva vida, amb fascinació entusiasta, a explicar com determinats aspectes de les llengües passen a tenir significat social, desperten les nostres raons i emocions, mentre que d’altres passen desapercebuts. Per què alternem amb el castellà per expressar duresa o per fer riure? Per què parlem en català però escrivim en castellà? Per què ens picabarallem pels diacrítics quan tenen molta menys importància que l’estructura d’un text o una frase?

Des del 1979, des del final de la dictadura, Woolard ha estudiat amb delicadesa el joc i el xoc de llengües a Catalunya i ha sabut, amb la paciència d’observadora participant, característica d’una antropòloga solvent, entendre la nostra situació sociolingüística. Tal vegada veure’ns des de San Diego, al sud de Califòrnia, li ha permès entendre’ns millor que nosaltres mateixos. Els catalans vivim i parlem dins una peixera i ella ens mira des de fora. Però, tot i ser una investigadora reconeguda internacionalment, ha estat massa ignorada. El seu llibre Identitat i contacte de llengües a Barcelona (La Magrana) va passar sense pena ni glòria quan va aparèixer el 1992.

I és una llàstima. Woolard aporta mil matisos del nostre aquari lingüístic. Per exemple, per què solem adreçar-nos per sistema en castellà a qualsevol nouvingut o desconegut, de manera que impedim que el català guanyi nous parlants? Per què parlar català a vegades sona a pijo per a alguns castellanoparlants de sectors populars? I a l’inrevés, per què el castellà sona a vegades a pijo i d’altres a quillo? Per què el català de Montilla -semblant al de molts nous parlants- despertava tantes reticències?

Però Woolard no es limita a apuntar, amb meticulositat gairebé digna d’entomòleg, els usos i mentalitats lingüístics en la nostra vida quotidiana. L’homenatjada fa un bon diagnòstic: el català certament domina en l’ensenyament reglat a l’escola primària pública o a l’administració més local, però perd per golejada en els mercats globalitzats, en la cultura de masses i en l’administració central de l’Estat.

Woolard planteja -ens planteja- grans interrogants per als que volem un futur tranquil per a la nostra llengua. ¿Com podem aconseguir que el català no es limiti a ser la llengua dels de tota la vida i passi a ser la llengua dels espais públics, des de l’estadi vociferant del Barça fins a qualsevol prosaica reunió de comunitat de veïns?

Woolard ha pogut suscitar preguntes i dir coses diferents de les que ens plantegem els nadius. Sent de fora ha pogut suggerir, ingènuament gairebé, interrogants sobre la identitat lingüística de la gent sense córrer el risc que la pregunta fos considerada inadequada. La mirada de Woolard, una persona estrangera però que està profundament interessada en allò que passa al nostre país, ens ajuda a entendre’ns a nosaltres mateixos. Ella, per posar un altre exemple, s’adona de l’ambivalència de la paraula bilingüe, brandada pels qui de fet no volen ser-ho, i criticada pels qui de fet ho són més sovint. Ella explica molt bé fins a quin punt el català i el castellà tenen connotacions en conflicte de solidaritat i de prestigi. Ella s’adona que el nostre país no disposa d’un model a seguir en política lingüística que poguéssim imitar sinó que n’hem de construir un d’apropiat i sostenible. I ella arriba a sorprendre’s que la gran diversitat interna del país i la voluntat d’alguns de manipular-la no hagi portat a una conflictivitat més gran.

Woolard, diu la nota del jurat, excel·leix per “ajudar notablement a fer conèixer la situació del català entre la comunitat acadèmica, sobretot als Estats Units”. Ara cap estranger, ni tan sols Trump, pot al·legar ignorància sobre la situació del català i de les altres llengües al nostre país. Sempre podrà consultar els estudis profunds de Kathryn (gairebé Caterina) Woolard. L’enhorabona!