El xantatge d’Hongria i Polònia
Hongria i Polònia s’han fet enrere en el xantatge a la Unió Europa de blocar els fons de recuperació contra la pandèmia. Això no vol dir ni de bon tros que no ho tornaran a intentar, en algun moment del repartiment dels fons o bé ja entrats en situació postcovid.
Formalment els governs ultraconservadors de Viktor Orbán i Mateusz Morawiecki -home de palla de Kaczynski- es presenten com a demòcrates amb els seus “propis senyals d’identitat” i rebutgen haver vulnerat l’estat de dret. Però els nuclis dirigents de Budapest i de Varsòvia tenen ben clar què els agradaria: desintegrar la UE o bé deixar-la reduïda a una carcassa travessada per rutes comercials. Cal, doncs, agrair a l’esdevenir històric que ni Hongria ni Polònia formin part de la zona euro, perquè disposarien d’un mecanisme de xantatge encara més poderós. I posats a donar les gràcies, els europeus hauríem d’agrair que Donand Trump hagi estat derrotat, i que el seu exassessor Steven Bannon hagi fracassat en l’intent de coordinar l’extrema dreta europea. Sense Trump i els ultres dels EUA, a Orbán i a Kaczynski els costarà esquerdar la UE. I més encara si d’aquí uns quants mesos la pandèmia s’ha esvaït i l’herència d’Angela Mekel es manté sòlida.
Amb tot, cal preguntar-se com ha pogut ser que les pulsions il·liberals i d’autoritarisme postdemòcratic de Budapest i Varsòvia hagin arribat al punt de sacsejar Brussel·les. Fa uns dies, l’escena política polonesa donava algunes respostes. Lech Walesa, expresident de Polònia i líder de l’oposició democràtica polonesa sota el comunisme, apareixia acompanyat del seu successor, l’expresident Aleksander Kwasniewski, antic cap de les joventuts comunistes. La seqüència expressava el compromís de vells enemics donant suport a la transició democràtica polonesa en contra de l’ultranacionalisme de Kaczynski.
Amb tot, la imatge tenia una altra lectura on es projectaven penombres del passat: la transició polonesa havia permès que espais de l’estat i de l’economia continuessin en mans d’antics funcionaris comunistes, amb quadres de l’antiga Solidaritat fent de comparsa. Va ser arribat aquest punt que la dreta extrema i l’extrema dreta van començar a presentar el pacte de 1989 com una traïció històrica, amb un desenllaç equiparable al de la Unió Soviètica: la casta administradora havia esdevingut classe dirigent.
Nacions esquarterades
A Polònia no ha estat difícil convèncer amplis sectors socials que calia recuperar els valors catòlics i tradicionals de la nació vella i màrtir, quatre cops esquarterada i repartida i la que es va sublevar contra els alemanys l’1 d’agost de 1944. I aquesta seria la gran data de l’imaginari nacional que tenia preparada Kaczynski.
Un operatiu gairebé paral·lel al de l’ultranacionalista d’Orbán a Hongria, que també assenyalava els pactes de 1989 com una traïció i recordava que el 1920, després de la Primera Guerra Mundial, a Hongria li van arrabassar les dues terceres parts del territori. Tant a Hongria com a Polònia hi havia prou memòria i fascinació per aquells temps d’aparent dignitat nacional perquè les noves generacions -per a les quals el comunisme queda lluny- s’hagin enfilat a un nou i gloriós patriotisme que, traduït en vots, representa el rebuig i l’hostilitat envers Brussel·les.
