Què hem de fer, davant de lleis injustes?

i Xavier Antich
05/06/2019
4 min

Marta Pessarrodona, que acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el segon que concedeix Òmnium amb el seu president, Jordi Cuixart, a la presó, ha deixat dos versos memorables en l'últim llibre que acaba de publicar, 'Variacions profanes': “En el soroll ho vam perdre tot; / en els retrets vam enterrar-ho”. Faríem bé de prendre'n nota.

Contextualitzem. Val la pena recordar alguna cosa de la història del Codi Penal a Espanya. No n’hi ha fins al 1822, ja que Espanya triga molt a sortir de l’Antic Règim, amb el trienni liberal. Però només serà vigent uns mesos, a causa de la Dècada Ominosa absolutista. El 1848 se’n torna a fer un, que el 1850 ja és reformat amb un enduriment que el desnaturalitza. El 1870 se’n promulga un altre, gràcies a la revolució liberal de 1868, i que serà vigent fins al 1928, quan Primo de Rivera promulga el seu, d’inspiració dictatorial. La Segona República torna al de 1870, però, amb el cop d’estat militar de 1936, queda derogat en la pràctica. Fins a les reformes del Codi Penal franquista, el 1983 i 1985, no hi haurà Codi Penal democràtic. Facin la suma: Espanya, en els dos últims segles, no ha tingut Codi Penal d’inspiració liberal o democràtica més que cent anys, i ben justets. La tradició democràtica del Codi Penal espanyol és escassa i interrupta. I el mateix pot dir-se del Tribunal Suprem. Per dir-ho breu: a tothom li pesa la seva història.

Concretem. La sessió d’aquest dimarts al Suprem va estar dedicada a la formulació definitiva de les acusacions per part de la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i l’acusació popular del partit feixista Vox. L’extrema gravetat del que s’hi va dir i argumentar hauria d’alarmar-nos. Després de setze setmanes de judici, i tot i la incapacitat de les acusacions per aportar proves irrefutables dels delictes invocats (d’això es tractava, no?), les acusacions han mantingut els delictes de rebel·lió, sedició i malversació amb peticions de penes, per part de l’Estat (Fiscalia) i del govern espanyol (Advocacia), que arriben fins als 25 anys de presó.

A falta de proves, la Fiscalia ha procedit amb una estratègia doble. En primer lloc, amb una abstrusa i barroca argumentació teòrica, que recorre a citacions de segona mà de gent com Hans Kelsen o Jürgen Habermas. En segon lloc, amb el que pot ser qualificat d’incriminació per elevació: s’acusa formalment de rebel·lió, però, en absència de proves que ho sustentin, es procedeix canviant l’escala de les acusacions i esgrimint, també sense proves, que el que ha tingut lloc en realitat és un “cop d’estat” i que els acusats constituïen una “organització criminal”. La lògica que inspira aquesta fal·laç argumentació és digna de diagnòstic patològic: si és una “organització criminal” i un “cop d’estat”, per què l’acusació no ho formula com a delictes, basant-se en proves? I si és només un recurs retòric d’acusació per elevació, ¿això no desqualifica també l’acusació de rebel·lió? ¿O s’està suggerint que, amb la petició de rebel·lió, sense que s’hagi provat la violència requerida, s’estan demanant penes per delictes menys greus que els que, en realitat, s’haurien comès?

La qüestió és que els dotze acusats són jutjats per un delicte no tipificat en el Codi Penal: organitzar i portar a terme un referèndum. Però, com que el TS no pot acusar-los d’una cosa que no és delicte, cal violentar els fets per fer-los aparèixer com a delictes tipificats.

Però el problema de fons resta intacte: què hem de fer, davant de lleis injustes? Henry David Thoreau s’ho preguntava el 1866: “Hi ha lleis injustes: ¿ens acontentarem amb obeir-les o intentarem esmenar-les, obeint-les fins que ho hàgim aconseguit? ¿O les hem de transgredir de seguida?” Cal recordar, i és una evidència, que una llei no és justa només pel fet de ser llei. I cal recordar, d’acord amb John Rawls, el principal teòric de la justícia en el nostre temps, que la desobediència civil, enfront de lleis considerades injustes, és tan legítima com l’autoritat democràtica constitucional a què la desobediència civil s’oposa. És Rawls qui reconeix, justament, la desobediència civil com "un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comès habitualment amb el propòsit d’ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern”. Per això, Hannah Arendt considerava que la desobediència civil és un instrument indissociable dels principis d’un sistema democràtic.

És clar que, en un sistema democràtic, hi ha vies per oposar-se a la llei amb la voluntat de canviar-la. Tanmateix, ja Hannah Arendt, en el seu text clàssic sobre aquest tema, plantejava que “la desobediència civil sorgeix quan una quantitat significativa de ciutadans es convencen o bé que els canals utilitzats tradicionalment per aconseguir els canvis ja no estan oberts o bé que a través d’aquests canals no s’escolten ni s’atenen les seves queixes, o bé que, al contrari, és el govern qui unilateralment impulsa els canvis i persisteix en una línia la legalitat i constitucionalitat de la qual desperta greus dubtes”.

Si el fiscal Zaragoza hagués llegit Habermas, en lloc de citar-lo d’oïda, sabria que, el 1983, va escriure que “l’estat constitucional modern només pot esperar l’obediència a la llei dels seus ciutadans si es fonamenta en principis dignes de reconeixement”. Sense el reconeixement de la llei, l'obediència pot ser excusable. I també hauria pogut llegir que “la violació civil dels preceptes són experiments moralment justificats, sense els quals una república viva no pot conservar la seva capacitat d’innovació ni la creença dels seus ciutadans en la seva legitimitat”.

Davant de l’abús del TS, i tenint en compte que l’1-O és un cas de manual de legítima desobediència civil, que només ments malaltes poden qualificar de rebel·lió o de cop d’estat, segurament només hi cap una resposta: la desobediència civil és un instrument inalienable de correcció col·lectiva d’una situació injusta. Que el soroll o els retrets no ens impedeixin de veure-ho. I d’actuar en conseqüència, és clar.

stats