Xavier Baró, cançons de dignitat en un món fet miques

Barcelona“Traginer de cançons en cavall sense brida”, canta Xavier Baró (Almacelles, 1954) tan bon punt comença a sonar el disc La veu de la muntanya (La Llàntia, 2020). El vers, que tan bé explica què és Xavier Baró, forma part del poema Brida de Maria-Mercè Marçal. “És una de les poetes que més m’agraden. Ella escrivia sempre d’una manera desbocada, sense brida, i amb una barreja de sensualitat, llibertat i dignitat”, recorda Baró. Brida, la cançó, és el pòrtic d’un treball extraordinari tocat per la sonoritat folk i que mostra el variat univers poètic de l’autor de discos com I una fada ho trasmuda (2016) i La màgica olivera (2011). Hi són presents homenatges a l’amor com Barrancs, balades de bandolers com Saltadors de camins i històries de gent malmesa per la injustícia com la d’A galeres. Són la troba i la taverna que s’agermanen amb el blues rural i remenen memòries maltractades, com quedarà palès a La Lleialtat Santsenca de Barcelona avui a partir de les 19.45 h, dins del festival Barnasants.

“És un disc fet dins del caos d’aquesta societat fracassada. Mentre el feia tenia la sensació que estava en un món derruït, fet bocins. I anaven sortint cançons que eren com la representació de la dignitat. Dins d’aquest món corrupte i repugnant, les cançons m’han sortit immaculades”, explica sobre un àlbum que inclou dos temes de l’EP Primavera a la tardor (2019), testimoni dels concerts Cròniques (estampes d’un país) fets arran de l’1 d’octubre del 2017. “Volia formar part d’aquella mena de revolució popular que hi va haver i aportar-hi la memòria del so i de les cançons que formen part de la història d’on venim”, recorda.

En aquells concerts ja hi havia la sonoritat fruit de la col·laboració amb Héctor Beberide, que al disc La veu de la muntanya desplega acordió, mandolina, busuqui, guitarra... “L’Hèctor és un músic extraordinari i toca moltíssims instruments. D’alguna manera volia que el disc fos així. Ens hi vam posar i vam decidir utilitzar aquesta sonoritat”, diu Baró, que assegura que se sent més segur amb aquest format que quan rondava l’abisme també en duo però de guitarra i piano: “Amb piano i guitarra era fascinant, però sempre estaves a la corda fluixa, a punt de caure pel barranc. Ara és molt més còmode”.

El blues i l’al·legoria

D’aquell EP no recupera la cançó Primavera a la tardor, que és la crònica explícita de l’1-O explicada com un romanç de cec. “No la puc recuperar perquè no la puc ni cantar ja. No puc, se’m travessen les paraules”, admet. Sí que en repesca A galeres i Havanera dels nois que marxen a la guerra de Cuba. La primera surt “d’una cançó tradicional catalana que parla d’un condemnat a galeres”. “Em va semblar molt al·legòrica”, explica Baró sobre la peça que ha refet i ha connectat amb bluesmen dels anys 30 com Robert Johnson. “A vegades sento que en la música que faig hi ha un paral·lelisme amb la d’aquells bluesmen. Tot el seu valor eren l’autenticitat i el menysteniment de les lleis de mercat a les quals no tenien accés. És una mica la història d’alguns de nosaltres, que estem fora del mercat i vivim a les trinxeres, on l’únic que fas i et queda és això, cantar sobre la realitat que veus”, assegura.

L’havanera sobre la Guerra de Cuba la va trobar remenant llibres sobre cançons antigues. “Em va semblar un tema molt interessant perquè era la història al revés: el govern espanyol enviava catalans a lluitar contra independentistes cubans. També hi ha el drama dels que hi anaven. Podies lliurar-te de la guerra si pagaves uns diners, però tots els que hi anaven eren gent del món de pagès que no tenien un duro, i anaven a morir a Cuba. Va ser un dels drames de la societat catalana, i de l’espanyola també, perquè hi anaven de tot arreu”, diu Xavier Baró, que no descarta fer un disc de cançons d’amor i guerra.