“Una imatge, més que mil paraules, ha de generar mil preguntes”

BarcelonaAra estem de la pandèmia fins al capdamunt, però tots sabem que aquesta serà una de les històries de la nostra vida, fins al punt que farà com aquell tall biogràfic que tantes vegades vam sentir explicar a casa de d’“abans o després de la guerra”. Dies que són història (Edicions 62) és un relat en imatges amb un altíssim valor documental que permetrà explicar a futures generacions què va passar durant aquells primers mesos del 2020 a Catalunya. El cap de fotografia de l’Ara, Xavier Bertral, ha seleccionat fotos de David Airob, Samuel Aranda, Cèlia Atset, Cristina Calderer, Enric Fontcuberta, Ferran Nadeu, Santi Palacios, David Ramos, Anna Surinyach i Pere Virgili que demostren la capacitat dels fotoperiodistes de distingir entre mirar i veure. L’ARA va reunir Xavier Bertral Gallardo (Barcelona, 1970), Cèlia Atset (Les Planes d’Hostoles, 1985) i Anna Surinyach Garcia (Barcelona, 1985) a la llibreria Ona de Barcelona per compartir reflexions sobre la seva feina durant l’atac del covid-19.

Com recordeu el moment en què vau entendre que el que havíeu de fotografiar era una pandèmia mundial de la qual ningú, tampoc vosaltres, no es podia escapar?

CA: L’abast de tot plegat va ser tan gran que vaig necessitar tres dies per entendre per on començàvem a explicar-ho, perquè m’enlluernava tot. Com que vaig néixer a la Garrotxa, me n’hi vaig tornar, pensant com ho viurien persones que viuen en espais més amables, en el sentit que no estan amuntegades com a les ciutats. I em vaig centrar en això.

AS: Normalment faig temes de migracions i països en conflicte, Ebola, malària, crisis nutricionals, i com que la pandèmia em va agafar aquí no vaig dubtar a anar a primera línia, als hospitals, a les funeràries, a les residències, però mai havia tingut la dificultat d’accés que vam tenir aquí. En tot cas, sí, era la primera vegada que documentava una realitat que m’afectava a mi, personalment.

¿ I això et podia bloquejar emocionalment?

AS: No, la por era a convertir-me en un agent de contagi. Per exemple, al principi, quan vaig veure que no podíem entrar als hospitals, vaig pensar en documentar com ho vivia la gent gran i sola del meu edifici, però no teníem els equipaments de protecció, i no em vaig atrevir a fer-ho.

“Vaig pensar en documentar”, ha dit l’Anna. Els fotoperiodistes ¿penseu que feu documents per a la història o fotos per al diari de demà?

XB: Home, quan fas una fotografia saps perfectament que allò, per humil que sembli, acabarà sent un document. I al març crec que tots vam fer un canvi de xip enorme: allò no havia passat mai, també afectava les nostres famílies. Teníem pors, però les havíem de superar.

Per tant, des del punt de vista del contagi, ¿les restriccions que us van imposar eren comprensibles?

AS: La sobreprotecció no va ser per protegir la meva salut: hi havia gent asfixiant-se a urgències, les urgències estaven col·lapsades. Vist amb perspectiva, hi va haver 15 dies molt claus per aquesta pandèmia que no s’han documentat.

És que els primers dies no teníem mascaretes.

XB: Ens vam cosir mascaretes fetes de retalls i llençols, no hi havia gel hidroalcohòlic... Fèiem les fotos rentant-nos les mans molt sovint, no ens acostàvem gaire a la gent, no ens quedàvem gaire estona en llocs tancats... Hi ha fotos que de seguida veus que són dels primers dies, com la del Samuel Aranda amb gent fent cua per comprar menjar, perquè la gent no porta mascareta; hi ha un senyor que porta un buf, una altra porta una bufanda...

Al començament del llibre hi la fotografia en un supermercat amb gent comprant paper de vàter.

XB: Vaig anar al súper pensant que s’acabarien els pots de cigrons i em vaig trobar gent comprant paper de vàter. No sabíem ben bé què passaria i era sorprenent.

La pandèmia ha tingut desastroses conseqüències econòmiques. I aquí hi ha la fotografia d’un senyor repartint macarrons acabats de fer.

CA: Sí, això és al barri de Sant Roc de Badalona. Aquest senyor va ser professor d’institut i, esclar, coneix moltes famílies, i durant les setmanes més dures de la pandèmia es va adonar que hi havia moltes persones que no tenien res per menjar i els serveis socials de Badalona no donaven l’abast, i llavors va organitzar una xarxa de persones que cuinaven, que repartien... Jo em vaig emocionar de veure aquella logística.

I per contrast, aquesta imatge que ens porta una certa placidesa (la llum és preciosa) un home treballant en un garatge, al capvespre.

CA: Això és Olot. El Marc és arquitecte i durant els primers dies de confinament es va dir: “A veure, jo tinc una impressora 3D a casa, què puc fer?” I a Olot es va crear una xarxa tecnològica per fer materials sanitaris. S’estava 12 hores al dia imprimint. Aquesta fotografia em va crear contradiccions: érem allà, al costat d’un volcà, en silenci, estava a punt de ploure... I pensaves que, amb tot el que estava passant al món, i nosaltres amb aquella calma. Perquè la situació del garatge transmet placidesa i la dels macarrons transmet més violència social i pertorba molt més però, al final, són dues persones que fan el que poden.

XB: Eren dies de sensacions molt contradictòries: el silenci, els dies que feia bo i senties els ocellets a ciutat, els blocs de pisos a barris de l’Hospitalet amb una demografia superdensa, un polígon absolutament buit, passaves per una autopista buida, com si l’haguessin posat només per a tu... Era difícil processar totes aquelles emocions.

Parlant d’emocions, parlem d’abraçades.

AS: Aquesta és la Lourdes, una infermera de l’Hospital Germans Trias i Pujol que, com molts sanitaris, es va aïllar a dins de casa seva, i això em va donar la idea de seguir la intimitat dels sanitaris. Penseu que la Lourdes dormia a l’habitació del seu fill gran i va estar tres mesos, de març a juny, fins que va demanar vacances, sense abraçar els seus fills, sense dormir amb el seu marit, i quan va començar a veure que baixava la corba, va demanar vint dies de vacances per estar 12 dies més aïllada i després durant la setmana que li quedava poder jugar amb els seus fills. La primera vegada que els toca els xoca les mans a tots dos. Sovint es diu que els fotògrafs volem entrar en la intimitat, però és que documentant la vida al pis d’aquesta infermera reveles que la pandèmia va tenir moltes altres conseqüències personals.

I aquí tenim dues infermeres abraçades dins una habitació d’una UCI.

AS: Quan es posaven els vestits de protecció abans de començar a tocar els malalts, podien abraçar-se, perquè estaven protegides i era l’únic moment que es podien tocar una mica de pell entre elles. Amb l’afegit que el noi que hi ha al llit, que no se’l reconeix, és un auxiliar d’infermeria que va estar a l’UCI més d’un mes, un noi molt jove, esportista i que se li va complicar el covid i ningú s’imaginava que tindrien aquell company ingressat. I patien molt perquè semblava que se’ls en anava.

CA: Hi va haver un moment que la societat tenia la percepció que els fotoperiodistes només volíem entrar a les UCI per fer fotos de la gent morint-se, com si fóssim una colla de salvatges buscant el morbo. El que anàvem a buscar era tota la història.

XB: Amb aquestes dues fotos i el que ha explicat l’Anna, ja faria un llibre.

AS: Cal explicar un detall molt important: sembla fàcil que dues infermeres s’abracin davant la càmera, oi? Doncs bé, si aquesta foto va ser possible va ser perquè aquell era el desè dia que jo estava treballant a l’UCI. Per això els vaig dir: “No vull un accés d’un dia. El primer dia vindré i no faré fotos, no tinc pressa, vull conèixer els metges...” I al final, la mateixa gent que m’estava dient que no entrés, veuen el relat i diuen: “Que bé que hagis vingut”. Fer aquesta foto també va necessitar dies. Aquest senyor no sabia què li havia passat, i aquestes dues infermeres estaven explicant-li: “Ha anat tot bé, t’han extubat, estàs millor, tria una cançó que te la posarem a l’ordinador!”

¿Heu fet fotos més fortes, que no heu publicat?

AS: Estic segura que tots tres hem vist imatges molt més dures de les que hem fet o publicat. Jo he vist gent morint-se ofegada. Hem discutit molt amb els fotògrafs si ens hem reprimit una mica i no hem fet imatges prou dures que permetin mostrar la crueltat d’aquesta malaltia i del que li pot arribar a fer a una persona jove.

XB: De vegades pateixes una certa autocensura, et preguntes si sabràs trobar l’equilibri, saber interpretar allò correctament perquè sigui un relat coherent però no sensacionalista. Esclar, de tant tenir-ho present és fàcil que tu mateix et posis el fre.

CA: A mi em passa molt sovint en el dia a dia de la feina. Quan em veig en segons quina situació, a vegades penso: “Cal, aquesta foto? No ho puc mostrar d’una altra manera?”

AS: Però s’ha demostrat que ho sabem fer, no? L’italià Fabio Bucciarelli és un dels fotògrafs que ha fotografiat millor la pandèmia a tot el món i ha publicat imatges dures al New York Times. A Catalunya han mort més de setze mil persones: a quantes portades hi ha hagut morts?

Aquesta és la foto més dura: taüts a l’aparcament de Collserola.

CA: Una imatge que vam trigar molt a fer per la falta d’accés de què parlàvem abans, i que tots els mitjans van acabar publicant perquè un fotògraf de La Vanguardia va rebre una filtració i, esclar, es van veure obligats l’endemà a obrir l’accés als mitjans.

Sentint-vos, és ben clar que si algú pot explicar la diferència entre mirar i veure sou vosaltres.

CA: Jo sempre distingeixo entre tirar fotos i fer fotos. Per tirar fotos cal aprendre a mirar. Quan vaig començar en aquesta professió em vaig adonar que el que em faltava més era observar, perquè quan arribes al lloc de la notícia hi estan passant moltes coses i has de saber quina és la imatge que la resumiria més bé, i això són anys d’aprendre.

AS: S’ha de pensar més i disparar menys. Es diu molt que una imatge val més que mil paraules, però per a mi, l’important d’una imatge, més que valer per mil paraules, és que generi mil preguntes.

Ara estem de la pandèmia fins al capdamunt, però tots sabem que aquesta serà una de les històries de la nostra vida, fins al punt que farà com aquell tall biogràfic que tantes vegades vam sentir explicar a casa de d’“abans o després de la guerra”. “Dies que són història” (Edicions 62) és un relat en imatges amb un altíssim valor documental que permetrà explicar a futures generacions què va passar durant aquells primers mesos del 2020 a Catalunya. El cap de fotografia de l’Ara, Xavier Bertral, ha seleccionat fotos de David Airob, Samuel Aranda, Cèlia Atset, Cristina Calderer, Enric Fontcuberta, Ferran Nadeu, Santi Palacios, David Ramos, Anna Surinyach i Pere Virgili que demostren la capacitat dels fotoperiodistes de distingir entre mirar i veure. L’ARA va reunir Xavier Bertral Gallardo (Barcelona, 1970), Cèlia Atset (Les Planes d’Hostoles, 1985) i Anna Surinyach Garcia (Barcelona, 1985) a la llibreria Ona de Barcelona per compartir reflexions sobre la seva feina durant l’atac del covid-19. Com que la conversa parteix de moltes imatges, els recomanem especialment que segueixin l’entrevista al vídeo que trobaran a l’Ara.cat.