Avui, Torra / El futur és el passat

Avui, Torra

Avui m’és igual si Quim Torra és el president de la Generalitat que ens mereixem. Avui m’importa un rave si és un senyor abrandat que excita els CDR o si algú creu que és un ninot a qui dicten les passes des de Waterloo. Avui deixo de banda que el seu sigui un executiu que governa poc, o d’esma, o sense la mirada llarga que li convé a Catalunya al segle XXI. Avui m’oblido del que Quim Torra, quan feia d’editor o de gerent d’assegurances i pensava que mai es dedicaria a la política, hauria pogut escriure sobre Espanya i els espanyols, per malament que sonés. Avui no penso si la ràtzia per treure Àngels Chacón del departament d’Empresa i Coneixement va ser maldestra, inoportuna o graponera. Avui se me’n fot si Torra se les té molt o poc amb els col·legues del PDECat. Fins i tot m’estalvio pensar en les relacions sadomasoquistes que pugui tenir amb els socis republicans, amb més esgarrinxades que plaers íntims. Avui, a mitjan setembre de 2020, no em paro a pensar si governa per als set milions i mig de catalans o per als dos milions de convençuts, ni si està gestionant la pandèmia i les seves derivades amb l’eficàcia requerida, ni si ja comença a ser hora que convoqui eleccions al Parlament, tenint en compte que al gener va ser ell mateix qui va oficiar l’enterrament del seu govern de coalició. Avui ni tan sols em plantejo si la seva manera de voler arribar a la plena sobirania casa o no amb l’ideal que puguem tenir altres independentistes que no som ningú. Avui tan sols em preocupa i em disgusta que es pugui apartar del càrrec un president perquè va desobeir la Junta Electoral Central i no va retirar una pancarta que, encara avui, no he entès a qui ofenia. Avui Quim Torra és el president de la Generalitat i la dignitat del càrrec marcarà el nostre futur. Per això escriuria exactament el mateix, i amb calcada indignació, si el Molt Honorable es digués Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont o Carrizosa.

El futur és el passat

Davant del futur desmanegat que ens espera, Bill Gates ha gosat fer uns vaticinis que cal llegir. Més enllà de preveure que, a la tardor, a l’hemisferi nord es repetiran les xifres de morts de la primavera, ell –que sembla jugar amb les cartes marcades– pronostica que el desenvolupament mundial retrocedirà 25 anys. El progrés no només s’estanca, ara, tot d’una, sinó que es fa enrere fins on érem als anys 90. El fundador de Microsoft fa paral·lelismes amb el cicle de catàstrofes que es van encadenar amb la grip de 1918. “En un tres i no res, una crisi de salut va derivar en una crisi econòmica, una crisi alimentària, una crisi d’habitatge, una crisi política...” Som, potser, allà mateix. Amb una diferència important, pel que fa a Europa. Ara tenim la UE i, davant l’atzucac més bèstia de la seva història, finalment s’ha arremangat i ha engegat la repartidora de diners per intentar salvar la gent i les empreses. Les quantitats són de les mai abans imaginades. Espanya rebrà 140.000 milions d’euros per al seu pla de recuperació. Més de la meitat d’aquest boca a boca vital seran transferències o ajudes directes. Això sí, cada país haurà d’aplicar les reformes que exigeixi Brussel·les i haurà d’explicar, fil per randa, com inverteix cada euro que arribi. Ai, que patirem. Al mes de maig, el Congrés va nomenar Patxi López president de la comissió per a la reconstrucció econòmica i social. Més enllà de les picabaralles dialèctiques de l’exlehendakari amb els diputats de Vox i del PP, el més calent és a l’aigüera. Passen els mesos, s’ofega el comerç, cauen empreses, els treballadors es queden sense feina, els ERTO no són eterns i del pla de Patxi López no se’n canta gall ni gallina. A Itàlia, ja des del mes d’abril, van nomenar el conseller delegat de Vodafone perquè s’encarregués de la reconstrucció del país. Vittorio Colao és un MBA per Harvard que ha posat ordre, criteri i eficàcia. Aquí, en canvi, han nomenat un polític amb un os a l’esquena. Qui se’n sortirà millor?