Un crit i una sola veu / No donaràs la cara

Un crit i una sola veu

Ara que per un dia tornen a sonar campanes d’una possible llista única independentista per a les eleccions al Parlament Europeu, més d’un s’ha tornat a fer il·lusions de poder ensenyar al món una candidatura que fregui els dos milions de vots. Ni que sigui per dir hola som aquí, tossudament alçats, sense cap ganes de defallir. Ni de rendir-nos en el clam per la llibertat i pel dret a decidir, malgrat tots els malgrats. Té mèrit il·lusionar-se, encara, després de tants gols absurds en pròpia porta, de tantes coses que hem anat sabent de la ingenuïtat i l’aixecada de camisa de la tardor del 2017. Té un mèrit doble, encara, que en aquesta processó de dies tristos de judici, de mentides argumentades segons un guió escrit amb tinta bruta, de debats de candidats catalans en castellà i de l’allau de promeses repressores de Casado, Rivera i Abascal a cada 'Telediario', la possibilitat d’una llista conjunta entre Esquerra i Junts per Catalunya encara engresqui la parròquia. En la lògica de partits de tota la vida, de mirar per les sigles pròpies i pel seu tros de poder, s’entén que Esquerra, ara que totes les enquestes la donen com a guanyadora, vulgui anar sola al Congrés i, al cap d’un mes, repetir èxit a Brussel·les. El recel entre partits (que encara governen junts a Catalunya) i les tírries entre Junqueras i Puigdemont –i viceversa– fan molt difícil l’entesa. La duresa de la presó provisional i un exili que t’allunya de la realitat, no només dificulten l’acord sinó que impossibiliten una comunicació directa que els pugui retornar a un mínim de confiança. O, si més no, a la generositat que reclamen bona part dels votants independentistes. Com va escriure Josep Maria de Sagarra a 'El cant del poble', l’himne que havia de substituir 'Els segadors' el 1931, potser aquest és el moment en què, a Europa, cal anar-hi amb “un crit i una sola veu”.

No donaràs la cara

No és una qüestió de bons i dolents. La llei permet declarar com a testimoni davant del Tribunal Suprem sense que els qui segueixen el judici públic per televisió et vegin la cara. Per tant, tant dret tenen a preservar la seva imatge els que s’hi han acollit com aquells a qui no ha fet res que tothom els veiés el perfil. Després de 27 sessions de judici, pot sorprendre, però, que s’hagi anat reproduint un mateix patró: hem vist respondre a tots els mossos d’esquadra que han anat a declarar, sigui quin sigui el seu rang, mentre que, de la corrua de guàrdies civils i membres de la policia nacional, pràcticament només el tinent coronel Pérez de los Cobos va permetre que poséssim cara a les seves paraules. Al capdavall, que els espectadors –els addictes al judici o els passavolants televisius– veiem qui és qui no té cap rellevància per al procés penal. Els set magistrats del Suprem sí que perceben, allà mateix i de prop, el cutis, les ganyotes i els ulls de cadascú. I, sobretot, han valorat les seves paraules, que seran la primera matèria imprescindible per redactar una sentència que ja es veu a venir que no acontentarà a ningú. I aquesta és, realment, per dir-ho encara amb paraules de Josep Maria de Sagarra, l’esca del pecat. Perquè, els coneguem o no físicament les galtes, les normes del judici són tan perverses que permeten als acusats mentir si els convé per a la seva defensa però, en canvi, obliguen els testimonis a dir la veritat. Uns ho juren, uns altres ho prometen però, qui més qui menys, s’encalla en les mitges veritats. És en aquest punt que l’absència d’imatges potser ens evita veure com es posen vermells quan algú narra uns fets d’una manera diferent –per exageració, per omissió o per manipulació– de com van passar en realitat. Potser el dia que el jutge Marchena i els seus sis atònits col·legues es posin a veure les imatges s’adonaran que s’atrapa abans un guàrdia civil que un coix.