Cunyadisme reial / Tarragona l’esborrona

Periodista i escriptorCunyadisme reial

Ara que ja hi ha sentència ferma en el cas Nóos, els socis del Barça han reobert el debat sobre si cal retirar la samarreta d’Urdangarin del sostre del Palau Blaugrana. D’una banda, els seus èxits històrics com a llegenda de l’equip d’handbol resten inalterables, però, de l’altra, els delictes i tripijocs perpetrats amb Diego Torres han esquitxat de dalt a baix la seva imatge. Aquesta setmana, lluny de la caiguda d’un mite per demèrits propis, hem vist com la figura d’algú que s’embruta poc continua creixent. En un país on ni tan sols tens dret a escollir l’hospital on pots ser atès, Urdangarin ha triat la presó on vol anar a complir la seva condemna. En un moment en què centenars de milers de catalans clamen per la llibertat d’uns presos que no han estat jutjats, a qui s'acusa d’uns presumptes delictes agafats en pinces o fabricats a mida, el greuge d’Urdangarin creix exponencialment.

En els dies decisius en què un munt de converses discretes de segon nivell fan feina perquè els nou polítics catalans que són en presons dels rodals de Madrid puguin ser traslladats a centres penitenciaris de Catalunya, el cunyat del rei s’ha demanat unes condicions de privilegi. I les hi han concedit. Per ell, han obert un mòdul d’homes a la presó de dones de Brieva, on, a l’entrada, no l’esperava cap càmera de televisió. Hi està sol. Totes les sales, per a ell. Tots els torns de funcionaris pendents d’una sola persona. No comparteix cel·la, ni vàter, ni dutxes. No es trobarà amb les noranta-nou recluses ni al pati i, com que té sala de televisió, no n’haurà de comprar cap. No és un tracte de favor a l’intern com denuncien els treballadors d’un mòdul on en quatre anys no hi ha entrat ningú, és molt més. Potser, al capdavall, el que clama al cel no són els privilegis del cunyat del rei, sinó que aquestes altures de segle XXI Espanya sigui una monarquia.

Tarragona l'esborrona

Diversos portaveus han filtrat que el president Quim Torra no decidirà fins a última hora si anirà a la inauguració de demà dels Jocs del Mediterrani. Tarragona, el nom d’un mar en hores difícils i la imatge de Catalunya estan molt per damunt d’una encaixada de mans amb qui sigui. El president, al meu entendre, només pot fer una cosa: anar-hi. Si esperen un gest del rei, no el farà. Felip VI no tan sols no s’estova per una carta firmada per Mas, Torra i Puigdemont sinó que, quan no el veu ningú, en pot fer un avió de guerra de paper. Aquest rei –sorrut, poruc i poc empàtic– ni rectifica ni rectificarà perquè està convençut del que va dir el 3 d’octubre. La seva cort l’ha aplaudit tant per l’”¡A por ellos!” institucionalitzat que està convençut que amb el seu missatge en el 'prime time' televisiu es va ficar el poble espanyol a la butxaca.

Ell no creu que, amb el seu discurs, abdiqués de Catalunya, ni abracés l’estratègia repressora, ni deixés fora la meitat dels catalans, ni li faltés cap paraula amable cap als ferits. De fet, va repartir caramels per a les forces de seguretat de l’Estat. ¿O no van ser la Policia Nacional i la Guàrdia Civil les víctimes de l’1-0? ¿O és que no ens informem a través d’Antena 3? Si demà, per aquelles coses, el rei fos xiulat a l’acte d’inauguració, diran que és per culpa de... Que ningú s’enganyi. Aquest Felip VI ja va ser escridassat, a Barcelona, l’endemà dels atemptats d’agost, quan manaven Rajoy i Puigdemont, no hi havia hagut referèndum, ni el seu maleït discurs. Avui Quim Torra juga a casa. És el president de la Generalitat. Si renunciem a anar a actes que són molt important per al país (i aquests Jocs ho són), si ens amaguem per no trobar-nos segons qui, després serà molt estrany demanar diàleg si som nosaltres qui ens esborrem de la foto. Encara que sigui en nom de la dignitat.