Xavier Bosch: "Escriure és un esport en què lluites contra tu mateix"

De petit s’imaginava escrivint, però mai va pensar que tindria tanta sort en el periodisme i en la literatura. Com diu Ernesto Sabato, a la vida ens acabem creuant amb gent que, d’alguna manera, “posseeix les taules del nostre destí: mai sabem si se’ls reconeix perquè ja se’ls buscava, o se’ls busca perquè ja vorejaven els confins del nostre destí”. Creuar-se amb en Joaquim Maria Puyal va ser determinant perquè acabés dirigint, amb vint-i-sis anys, el programa 'Un tomb per la vida'. Allà va conèixer l’Antoni Bassas i junts van crear, l’any 1995, 'Alguna pregunta més' per a Catalunya Ràdio; dos programes que han marcat la seva carrera periodística i vital. D’entre els que vorejaven el seu destí i que li han deixat petjada també en destaca el periodista Lluís Foix o el poeta Francesc Garriga: “Sense ells les coses no m’haurien anat tan bé”. D’en Francesc en parla amb l’enyor de qui troba a faltar una part de si mateix. Amic del seu pare, diu que “va entrar un dia a sopar a casa i ja no en va sortir mai més”. A través d’en Garriga, en Xavier descobreix la poesia. “És la primera persona que vaig conèixer que sortia a la 'Gran Enciclopèdia Catalana'”; parlaven del simbolisme melangiós dels seus versos. La seva amistat era d’aquelles envejables. Poc abans de morir, mentre era a l’hospital, en Garriga li va fer passar a net alguns poemes del que acabaria sent el seu poemari pòstum, 'Swing' (LaBreu Edicions, 2015). En recorda, especialment, aquests versos: “Havíem estat peces d’antiquari, avui som trastos vells, els vells”. També recorda que en Garriga li va dir: “Escriu només quan tinguis coses a dir”. I el 2008, seguint el seu consell, quan va deixar la direcció del diari 'Avui', va decidir-se a escriure la seva primera novel·la, 'Se sabrà tot', guanyadora del premi Sant Jordi 2009, on parlava del periodisme i el poder, “dues cantonades d’un mateix món”. Per a ell escriure és un viatge endins en què procura que la càmera del narrador enfoqui els altres, com “un fotògraf en temps de selfies”. Diu que la seva dona sap quan en Xavier ha descobert en l’entorn una situació que acabarà sent material per a una novel·la, perquè la pupil·la se li mou d’una manera concreta. Per a ell, el més difícil del procés són els dubtes previs a escollir trama i personatges, però documentar-se li sembla divertit; i escriure, un plaer. Es considera molt competitiu, però té clar que la competència no són la resta d’escriptors, sinó un mateix. També assegura que cal despullar-se del tot escrivint perquè sense dir la veritat no hi ha comunicació amb el receptor. Parlem de la importància dels lectors i em diu que comparteix aquesta cita de John Cheever: “No puc escriure sense un lector. És exactament com un petó; no ho pots fer sol”.

Ja treballa en una nova novel·la, no m’explica de què va -misteris d’escriptor- però sé que l’escriurà des d’aquesta ànima seva tan transparent i compromesa amb la veritat.

Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.