La felicitat / L'especulació

La felicitat

Luis Enrique torna a ser el seleccionador de futbol i s’hi estarà, en principi, fins al Mundial de Qatar 2022. El seu retorn a les banquetes ha estat massivament qualificat, per part dels mitjans, com “una gran notícia”. Expressions com “ja es veu amb forces” han estat el clixé que s’ha fet servir excessivament a la lleugera. La bona notícia hauria estat, en tot cas, que Luis Enrique hagués tornat a la normalitat laboral perquè la seva filla s’hagués guarit. “Que el dol t’agafi treballant”, em va dir una vegada una pastissera que va intuir que em feia passar la pena a base de croissantets salats. La meva pèrdua era, per entendre’ns, llei de vida. Els motius pels quals Luis Enrique ha decidit agafar el xandall i posar-se a competir només els sap ell. El tràngol, també. El dolor per una mort, cadascú se’l passa com pot. Si has enterrat una filla –de 9 anys o de 29–, el sentiment esdevé una espiral sense fi, profunda i constant. Només els qui ho han passat poden entendre qualsevol reacció emocional i professional que se’n derivi.

Arran de la mort de la filla d'en Luis Enrique i l’Elena, un bon amic de la família Martínez em va explicar una història que havia llegit a no recordava quin llibre. Diu que és un home italià que s’encaparra a conèixer l’home més savi del món, que li han dit que és al Japó. Se n’hi va, el busca en un poblet recòndit lluny de la capital, el troba i, quan al té al davant, només li fa una pregunta. “Què és la felicitat?” El savi japonès s’ho rumia i respon: “Vostè que ha viatjat des de tan lluny, no es mereix una resposta a rajaploma. Deixi’m pensar-ho bé i vingui a veure’m demà passat”. L’italià ho va aprofitar per fer el turista, entre temples i pagodes, i va tornar a visitar el savi. Quan el va tenir al davant, li va tornar a fer la pregunta. L’home ja tenia la resposta a punt: “La felicitat és poder enterrar els teus pares i que els teus fills t’enterrin a tu”.

L'especulació

Luis Enrique va abandonar la selecció espanyola d’un dia per l’altre, poques hores abans d’un partit de futbol. No en va dir els motius, des de la Federació van demanar respecte per la decisió personal de l’entrenador i tothom els va fer cas. Tothom, durant gairebé mig any. De forma insòlita, es va imposar el silenci. Poques vegades, per no dir mai, la classe periodística havia estat tant a l’altura. Els qui sabien la greu malaltia de la filla, no ho publicaven perquè així ho havia demanat la família. Els qui no coneixien els motius de l’estampida del seleccionador espanyol, no especulaven públicament. És un cas paradigmàtic, digne d’estudi. Si els mitjans de comunicació i els periodistes ho vam saber fer una vegada, per què no ho fem en cada situació que una circumstància delicada ho requereix?

Ara, en canvi, Luis Enrique torna a la banqueta, plega en Robert Moreno precipitadament i, a partir d’aquí, ja s’ha tornat a escriure i parlar a la babalà, a qui l’encerta l’endevina. Els motius pels quals Luis Enrique no tornarà a tenir Robert d’ajudant, com ho havia estat durant deu anys, només els saben ells dos. Ni el mateix Moreno, en el seu impecable i elegant comunicat, no en va voler dir res. Però la tafaneria és més tossuda que la prudència i, per això, ja portem tota una setmana en què el relat, escrit a les palpentes de la veritat, ha construït una història de bons i dolents, de traïció i d’infidelitats. En cas de desconeixement, han tornat les especulacions i s’ha perdut el respecte. Quan no se sap res, mig indici caçat al vol, aquí o allà, serveix per posar en marxa un rumor sobre les relacions humanes. Proposo que quan no se sàpiga una cosa, es pugui dir així mateix. Segur que no passaria res. Al contrari, els lectors o els oients potser agrairien la sinceritat. Ara, però, amb aquest enfrontament inesperat, amb aquesta amistat trencada que no té res a veure amb nosaltres, s’ha perdut la possibilitat de callar. Si a ells dos els vaga, ja ho explicaran. Mentrestant, les especulacions només són rendibles a la borsa. I, a vegades, ni allà.