El gol d’Ester Pujol / L’autogol de Quim Torra
El gol d’Ester Pujol
El joc de la cadira. Manuel Forcano va decidir deixar la direcció de l’Institut Ramon Llull. En lloc seu, la consellera de Cultura hi va nomenar Iolanda Batallé. De cop i volta, Enciclopèdia Catalana es quedava sense l’editora que, els últims anys, havia remat perquè l’històric segell s’obrís a la ficció i als llibres més comercials, sense perdre el prestigi de la institució. En lloc de la Batallé, qui? Era la gran pregunta que circulava a tota hora pel món literari català. Ahir l’ARA va donar a conèixer que la cadira buida han decidit donar-l'hi a Ester Pujol, que els últims tres anys ha fet d’editora sense editorial. Em consta que la tria de Joan Abellà, director general d’Enciclopèdia, ha estat molt ben rebuda pel patronat del Grup Enciclopèdia i, fins i tot, aplaudida pel consell de direcció de l’empresa. Poques vegades passa que, quan et donen a conèixer el nom del nou cap, l’equip aplaudeix com si haguessin marcat un bon gol. Coneixedors del sector, saben que han fitxat la millor. Han entès que amb aquest nomenament Enciclopèdia fa l’aposta ambiciosa que els faltava: la voluntat de convertir-se en una gran editorial també en la ficció. Ester Pujol, en aquest sentit, no només aporta coneixement i experiència, sinó un entusiasme que s’encomana. Sap que els llibres han d’emocionar i s’han de vendre. Té intuïció i ja du, a la motxilla, un munt d’apostes reeixides. Sap què volen els lectors i sap què necessiten els autors. En el treball, colze a colze, els fa sentir especials. Els llegeix cada capítol com si no hi hagués més autors, ni més llibres. Subratlla, aconsella i, amb mà esquerra, sap millorar tots els originals. No és tan sols, doncs, una bona notícia per a ella i per a Enciclopèdia, sinó pel panorama literari. Lectors i autors també estem d’enhorabona.
L’autogol de Quim Torra
Després de l’èxit de la Diada, el president de la Generalitat es presenta coratjós al seu primer debat de política general gràcies a la força del carrer. Amb to conciliador i la veu de vellut suau, es treu el roc que du a la faixa. O Pedro Sánchez es compromet a fer un referèndum d’autodeterminació o l’independentisme no li podrà garantir el suport al Congrés i els seus dies al poder poden ser comptats. El president Torra deixa anar aquesta catxa, però sembla que no ha calculat bé les seves forces. Esquerra no s’hi suma, part del seu partit tampoc no ho veu clar i, a la carta personal que envia a la Moncloa, ja no recull cap ultimàtum. Com quedem? Les contradiccions presidencials en el debat no s’aturen aquí. D’una banda, demana el referèndum d’autodeterminació a Pedro Sánchez i, de l’altra, diu que ell és aquí per fer efectiva la República que va sorgir del mandat del referèndum de l’1 d’Octubre. Com quedem? Si ja servia aquell referèndum i el seu resultat, per què ara en demana un altre? D’altra banda, agraeix públicament als CDR que “apretin” i els demana que continuïn collant. Quan ho fan, aquell mateix vespre tan trist, els Mossos els estoven. Com quedem, de nou? Sembla, segons com, que Quim Torra, un home honest, compromès i valent, predica sal i ven vinagre.
El primer dia del debat va llançar un missatge a PDECat, ERC i la CUP: si no ho fem entre tots, se n’anirà a casa. Insisteix, també, que si veu que no pot tirar endavant la República ell ho deixarà córrer. Sense que el forcés ningú, ell mateix va posar la primera condició del sil·logisme. Després dels fets d’aquesta decebedora setmana parlamentària per l’alta tensió entre ERC i JxCAT i per la manera com entre uns i altres han deixat sol el president de la Generalitat, veurem si Torra és conseqüent amb les seves paraules. 'Plegar' és un verb fàcil de conjugar però difícil de complir.
