Google i tu / Amor i agraïment

Google i tu

Robin Söderling, el primer tenista a eliminar Rafa Nadal a Roland Garros, ha explicat aquesta setmana a la ràdio pública de Suècia que, en un moment de desesperació, va arribar a buscar a Google la manera de suïcidar-se. No tenia ni trenta anys, havia arribat a ser el número 4 del món, però l’ansietat i els atacs de pànic no el deixaven viure. Es pressionava massa per guanyar. Ara fa cinc anys va deixar les pistes, va posar-se en mans de psiquiatres i avui, superats aquells tràngols mentals, és el capità suec de la Copa Davis. Sempre és millor un professional que et faci un diagnòstic a mida que navegar per internet buscant solucions, més o menys dràstiques. A Google, amb g de guru, hi busquem una explicació sobre alguna xacra de salut, per més que els metges ens ho desaconsellin. Nosaltres fem la pregunta però, en realitat, intentem que la màquina ens respongui allò que volem llegir. Passa en tots els àmbits, tant si busquem un pis com si parlem d’ideologia. Al capdavall, a Google –que ja és el principal contenidor publicitari del món– hi cerquem, bàsicament, tres coses. La primera és satisfer la nostra curiositat universal. És aquest teva-meva enciclopèdic, instantani, que ho fa tan llaminer. La mateixa empresa americana va explicar que l’interrogant més comú és “Com es fa el nus de la corbata?”, per davant de “Com es fa un petó?” i “Com quedar-se embarassada?” La segona és la informació bàsica sobre la ciutat que volem visitar, el millor hotel a contractar o el que passa amb el coronavirus a cada comarca o a cada país. I una tercera recerca, potser menys habitual però significativa. T’asseus davant de la pantalla i tecleges la pregunta més inútil de totes: “Quines són les coses més buscades a Google?” Vet aquí el paradigma de l’avorriment, la constatació d’una de les realitats del segle XXI, ara que la corbata va tan de baixa: el nou oci sedentari.

Amor i agraïment

No m’ho crec. He escrit novel·les d’amor, m’he enamorat les ocasions que tocava, he vist relacions apassionades al meu voltant, he mirat pel·lícules de totes les èpoques i, com deia aquell personatge del Mikimoto, he llegit molt sobre el tema. I després de totes aquestes experiències, no conec ningú que, per amor i per agraïment, un cop dissolta la relació, doni 65 milions de dòlars a l’altra part. Això és, en el súmmum de l’embolica que fa fort, el que es difon ara sobre els 65 milions que el rei emèrit li va donar a Corinna zu Sayn-Wittgenstein, la reina del seu cor. Per més que Corinna fos la dona que no el va poder collir de terra quan va relliscar en un hotel de Botswana on Joan Carles I havia anat a caçar elefants, per més que se la fes desaparèixer d’Espanya d’un dia per l’altre, rebre 65 milions dels 100 quilos de la transferència que l’Aràbia Saudita li havia fet al rei “campechano” no és una propina innocent. El menys important d’aquella patinada africana va ser que es trenqués el maluc i que hagués fet el viatge amb l’amant de capçalera. El més greu és tot el que ha anat sortint al darrere, fins al punt que Pedro Sánchez ja considera “pertorbadores” i “inquietants” les notícies que s’estan publicant sobre els negocis, el frau i la corrupció que tapava la Corona. Ara, instal·lats en l’atzucac que no pot tapar ni la premsa més fidel, l'última estratègia d’un Estat desesperat és fer un tallafocs per salvar la monarquia. Ja compten a decapitar el pare per salvar el fill. També van intentar, anys abans, que amb l’Urdangarin com a cap de turc ja ens conformaríem i, de mica en mica, s’ha vist que allò només era la punta de l’iceberg. L’Iñaki, aleshores duc de Palma, només era un mer aprenent al costat de les magnituds i el perfeccionament de la trama del sogre. No ens faran beure a galet. 65 milions de dòlars no es donen ni per amor, ni per agraïment. El problema no és el que passava sota els llençols, sinó el que pretenien que tapés la manta.