Això de l'indult / Allò d'en Barrera

Això de l’indult

Una persona que té un familiar a la presó desitja una cosa per damunt de totes les altres. La seva llibertat. Somia en el dia que en surti i no hi hagi de tornar. Més encara si es considera que ha patit una condemna injusta, per uns fets que es van esbiaixar en un judici que va ser, alhora, escarment i venjança. El millor dels casos hauria estat una sentència absolutòria, però el Tribunal Suprem tenia unes altres intencions. En aquest cas, la segona opció menys dolenta passaria per una amnistia que els alliberés i els rescabalés d’uns delictes que no van cometre. A hores d’ara, però, de l’amnistia no se’n canta ni gall ni gallina i, en el súmmum repressiu, ni tan sols se’ls respecten els drets penitenciaris. La tercera opció, i la menys desitjada, és l’indult. Però si serveix perquè Cuixart i Sànchez, la presidenta del Parlament i tots els membres del Govern recuperin la seva vida i la llibertat i no hagin de tornar més a les respectives presons, segurament la gran majoria de familiars i amics dels presos polítics dirien benvingut sigui. Indult? I tant que sí. Però i ells, què diuen? Des de Lledoners, i per diferents canals, ahir alguns dels presos ja van filtrar la seva indignació. Consideren que l’indult no és la solució, que crearia un greuge amb la resta d’encausats per l’1 d’Octubre, i que la via acceptable seria l’amnistia.

L’indult, doncs, a canvi de què? Pedro Sánchez no es lleva un dia i de cop i volta veu aquest tràmit amb bons ulls, sabent que tota la dreta –amb el corró mediàtic incorporat– se li tirarà al coll per sempre més. A l’indult no s’hi arriba sense una negociació política efectiva, que és la que s’acostuma a fer amb discreció radical. L’indult, si és a canvi de mirar uns pressupostos amb simpatia, rai. Si és a canvi d’anar refredant el Procés, la decepció seria enorme. A la presó hi ha qui pensa que la seva lluita i els seus anys entre reixes no han d’haver estat en va... I, posant-nos en la seva pell valenta, segurament tenen raó.

Allò d'en Barrera

Heribert Barrera no en sap res. Ni va saber que l’Ajuntament de Barcelona li va lliurar la Medalla d’Or de la ciutat en temps de Xavier Trias, ni ha sabut que ara l'hi han retirat sota l’alcaldia d’Ada Colau. Algú d’esquerres de pedra picada com ell –amb desafortunades frases que hauria signat la dreta més desvergonyida– tampoc no sap que la votació sobre el seu cas ha deixat a la fresca el PSC i BComú. La gran paradoxa d’aquesta polèmica és que la proposta de fer marxa enrere ha estat cosa de BCN pel Canvi. La veu cantant la va dur la regidora Eva Parera sense recordar, suposo, que per culpa del seu cap de files, Manuel Valls, França va ser condemnada pel Tribunal Europeu de Drets Humans aquest mes de maig passat. De fet, l’actuació de Valls com a ministre de l’Interior va tenir lloc just l'any després que Barrera rebés la Medalla pòstuma a l’Ajuntament. La gestió de Valls –que no van ser només declaracions de pèssim gust– ha tingut un cost d’imatge i de diners per al govern francès. El 2013, el ministre Valls va ordenar desmantellar un campament de gitanos romanesos i búlgars als afores de París. Després, es va vantar públicament d’haver expulsat 5.000 gitanos de França. El TEDH va considerar que la manera d’actuar contra aquest col·lectiu no va ser proporcional i va condemnar França per haver violat dos articles del conveni europeu de drets humans. No s’havia protegit el dret a la llar, ni es garantia el dret al recurs judicial efectiu. Per tot això, França pagarà 7.000 euros a cadascun dels ciutadans demandants, bàsicament ciutadans romanesos. El partit de Manuel Valls no sembla, doncs, el grup més adient per donar lliçons de com tractar la immigració. Ni a França, ni a Catalunya.

Pel que fa a Heribert Barrera, no puc deixar de pensar en l’absurditat eterna. Et mors el 2011, t’atorguen una Medalla el 2012, te la retiren el 2020, tothom parla de tu, a les xarxes es piulen i repiulen les teves pitjors paraules, i tu no tens dret ni a defensar-te, per al·lusions.