Macron, Merkel, Aragonès / La cultura i el Barça

Macron, Merkel, Aragonès

Mai es confina al gust de tothom. Per salvar la salut, l’economia i l’educació ja no n’hi ha prou amb mascaretes, mans i distància. Ho sap en Macron, la Merkel i, amb un lleuger diferit, en Pere Aragonès. Per frenar l’onada de tardor de la pandèmia -que els epidemiòlegs sabien que vindria amb aquesta embranzida- tampoc n’hi ha hagut prou amb tancar bars i restaurants, amb deixar les esteticistes de braços plegats i amb enviar-nos a tots a casa a les deu de la nit amb toc de queda. A partir d’ara, per no tornar a col·lapsar el sistema sanitari, tanquem teatres, gimnasos i centres comercials. Tornem a tancar-los, volia dir, amb l’obediència intermitent a la qual ens sotmeten les noves normes. Diuen que serà per quinze dies, però, quan veiem que l’estat d’alarma s’aprova per sis mesos més, ja ens donem per assabentats i per fotuts. Sobretot perquè ja portem set mesos amb aquesta sensació, confusa i espantada, del qui dia passa any empeny. I, aleshores, surt el nou conseller de l’Interior, Miquel Sàmper, i cofoi per les dades de l’escassa mobilitat a les entrades i sortides de Barcelona ens diu que “els catalans han començat a entendre la gravetat d’aquesta pandèmia”. Perdoni? Està bé que busqui la complicitat a través de l’agraïment, però que digui que ara ho hem començat a entendre és altament ofensiu. Fem molta bondat des del març, vam estar nou setmanes tancats a casa... Que n’hem entès la gravetat, vol que l'hi demostri en nombre de morts (que no hem pogut ni enterrar)? O en nombre d’ERTOs (que no s’han cobrat pas tots, ni de bon tros)? Fa més de mig any que obeïm, ajudem i callem, segurament més del que hauríem de fer-ho. Tot és molt dur. No ens renyin, no ens perdonin la vida i prenguin mesures que, ja que són dures, que siguin efectives. El confinament perimetral de Catalunya, per exemple, veig que té poques crítiques. Potser perquè així ens assegurem que no ens arribaran els 10.000 soldats russos.

La cultura i el Barça

Cinc setmanes. Fa tot just cinc setmanes, el govern de la Generalitat va acordar declarar la cultura un bé essencial per al desenvolupament integral de la personalitat individual i col·lectiva. Era el punt de partida, deien des de Palau, “per garantir els drets culturals de la ciutadania i per preservar la cultura davant de noves restriccions”. Ho van escriure amb aquestes paraules textuals. Certament, els teatres havien demostrat que eren espais segurs, amb l’aforament limitat, amb control dels espectadors -amb mascareta, sense febre, distanciats, tossint menys que mai-, amb desinfecció de les sales, amb els actors fins i tot dialogant amb distància social. Ahir, de nou, en l’anunci de les noves mesures restrictives, el Govern va decidir abaixar el teló de teatres i d’auditoris durant, de moment, quinze dies. És evident que no era un bé essencial, no era veritat. El teatre no és un forn de pa ni una farmàcia. L’engany ha durat quinze dies. La incoherència és absoluta. Com també ho ha estat, aquesta setmana, l’insòlit vodevil final del vot de censura del Barça contra Bartomeu i la seva junta directiva. Sí o sí, s’havia de votar aquest 1 i 2 de novembre de forma descentralitzada. Res d’ajornaments. Així ho va comunicar el Govern, aquest dimarts, en una carta dirigida al Barça signada per Meritxell Masó, secretària general de Presidència; Marc Ramentol, secretari general de Salut; Elisabeth Abad, secretària general d’Interior, i Gerard Figueras, secretari general de l’Esport. Els consellers respectius, amagats per no prendre mal i per no perdre vots el 14 de febrer. Parlem d’incoherències? Dimarts no veien cap impediment perquè 110.000 socis sortissin a votar aquest cap de setmana. Dijous imposaven un confinament, des d’avui, perquè ningú no surti de la seva localitat. Demanen, també, que tothom que pugui es quedi a casa. Bartomeu els va dir irresponsables i va dimitir. Potser no és l’únic que hauria de plegar. Per decència, per vergonya o per incompetència.