Mentir per progressar / Cobrar per emprovar

Mentir per progressar

Les portes de les escoles són un paradís. Per als 'freelance' que treballem a casa, sense veure ningú durant dies, el moment d’esperar la sortida dels nanos és l’estona que podem conversar amb persones diverses, de les que tenen coses interessants per dir a la cara. Un altre pare, l’Arturo, un asturià que, passat pel MIT, va arribar a Catalunya per amor, m’insisteix que em rellegeixi el 'Lazarillo de Tormes'. M’assegura que hi trobaré la manera de fer espanyola d’avui dia, especialment en la política. Li faig cas. Quan a l’escola, a no sé quin BUP, ens van fer llegir aquest anònim espanyol del segle XVI no em vaig adonar de la riquesa literària d’aquesta obra mestra. Tants anys després, tan sols em quedaven les desventures d’aquell nen orfe que, seguint els consells d’un cec que el guiava per la vida, esdevenia un llest de carrer més puta que bonic. La picaresca, en deien. Ara, llegit el llibre en temps de màsters regalats, de falsos doctorats i de currículums farcits com el capó de Nadal, el 'Lazarillo' és una denuncia de la hipocresia, una crítica del fals sentit de l’honor i un retrat psicològic d’uns personatges àvids d’aparences. Ja no cal ser un virtuós en res, només cal semblar-ho. Fingir per progressar, aquesta és l’essència que sembla el pa nostre de cada dia, on es valoren més els murris que els coneixements. Som en un món on l’aprofitament personal, en comptes de ser assenyalat com un delicte que t’invalidi per a la vida pública, sembla una empremta genètica que s’hereta de pares a fills. En un moment de la novel·la, el cec li dóna un consell al Lazarillo que li marcarà la vida: “Más da el duro que el desnudo”. Quatre segles després, som exactament al mateix lloc. Passen els anys i canvien les maneres de vestir, però no les de mentir. En català tenim, però, un refrany que ens pot consolar: “Com més puja el mico, més ensenya el cul”.

Cobrar per emprovar

Una persona –tant se val el gènere, tant se val l’edat– entra en una casa d’esports. Diu que vol comprar unes sabatilles per córrer. Demana tres models semblants de tres marques diferents. Se les emprova. Camina, salta i es mira al mirall. Demana, encara, si les Asics que més li han agradat les tenen en un altre color. Li porten una quarta capsa, l'hi obren i li donen el peu dret. Se’l calça i demana, sisplau, si li poden donar l’esquerre. Està convençut que aquelles són les que vol. La talla és la seva i el model és el que més li agrada. En un moment que el dependent no mira, el presumpte client es treu el mòbil, fa una fotografia de les vambes i les torna al dependent dient que gràcies, però no li acaben de fer el pes. Se’n va a casa i, ara que ja sap el model i el número que vol, compra aquelles mateixes vambes per internet. El màrqueting, sempre tan babau amb els anglicismes, ha anomenat 'showrooming' aquesta pràctica que creix de forma exponencial. Els botiguers, per contrarestar aquest Amazon que va devorant el comerç tradicional, s’han inventat una solució. Cobrar per emprovar. Uns demanen 5 euros, els altres 50 dòlars. Els primers a demanar-ho van ser els d’una botiga d’Austràlia ara fa cinc anys. La mesura dissuasòria va saltar als Estats Units i ara ha arribat aquí. En alguna botiga d’esquí, a Barcelona, ja fa temps que per fer l’anàlisi del peu, t’ho cobren. Si t’hi acabes comprant les botes, t’ho descompten del preu final. Si no, com a mínim compensen la botiga per l’estona que t’han estat atenent. La solució? No sembla que passi per fer pagar, ni per obligar-te a comprar uns mitjons. Passa per donar valor a la botiga, a través de l’especialització i un excel·lent servei al client. Les botigues hauran d’oferir el que el comerç online no aconseguirà tenir mai: el coneixement i l’ànima. O això també aconseguiran arrabassar-nos-ho?