El meu vot / Dos anys llargs

El meu vot

Diumenge aniré a votar. Per dignitat. Perquè és el millor clam que podem donar com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem. Perquè res del que hem fet des del 2010, des de la retallada de l’Estatut, no és en va. Perquè no ens fa por votar. Perquè volem urnes per posar urnes. Perquè ni ens rendim, ni ens desinflem, ni pleguem veles. Perquè ens sulfuren tantes mentides. Perquè no ens agrada que ens trepitgin, que ens insultin i que ens facin passar per terroristes. Per la Carme, el Raül, el Jordi, el Quim, el Jordi, l’Oriol, la Dolors, el Jordi i el Josep. Perquè encara no accepten que som una nació. Perquè encara ens dura la indignació de l'“A por ellos” del 2017. Per l'“A por ellos” del 2019, que ha estat més cru i amb les dents més serrades. Perquè riuen recitant “Torra a la mazmorra”. Perquè han convertit manifestacions en tumults, concentracions en alçaments. Perquè t'envien 12 anys a la presó per muntar un referèndum que deien que era il·legal i ara, oh paradoxa, volen fer una llei per il·legalitzar els referèndums. Per la Marta i l'Anna. Per no cedir en la llibertat d'expressió. Perquè han acabat prohibint llaços i criminalitzant colors. Perquè no es persegueixin idees. Per defensar la nostra escola. Perquè el català no es toca. Perquè no ens arrabassin el tros d'autonomia que havíem aconseguit. Perquè no ens abaixin la persiana de TV3. Per la perplexitat de veure que Abascal és un diputat qualsevol que balla El novio de la muerte i el Cara al sol. Per la Clara, la Meritxell, el Toni, el Lluís i el Carles. Perquè ens volen agenollats. Perquè no renegarem d’allò que som. Perquè tenim dret a l’autodeterminació. Perquè toquen tant d’oïda que fins i tot hem de sentir que Iceta és un independentista camuflat. Perquè, com diu la cançó que encara no ha estat denunciada per la Fiscalia, “No hi ha gàbies per a tants ocells”. Per intentar que siguem majoria.

Dos anys llargs

Mariano Rajoy aplica l’article 155 a Catalunya. Un franctirador mata 26 persones en una església de Texas. Arrimadas guanya les eleccions al Parlament de Catalunya però no intenta la investidura. L'Iraq anuncia el final d’Estat Islàmic. L’editor Quim Torra és president d’un govern de coalició entre JxCat i ERC. Fèlix Millet, condemnat a 7 anys de presó per l’espoli del Palau. Vaga, multitudinària i històrica, del feminisme a favor de la igualtat. Puigdemont és detingut i empresonat a Alemanya. Veiem Cristina Cifuentes robant en un supermercat. Puigdemont és alliberat i torna a Waterloo. La Manada és condemnada a 9 anys de presó, per abús sexual, però no per violació. El Barça de Valverde guanya la Lliga i la Copa. El Madrid, la Champions. Una moció de censura es carrega Rajoy i converteix Pedro Sánchez en president. El Tribunal Suprem condemna Urdangarin a cinc anys de presó. Màxim Huerta dimiteix, al cap d’una setmana, com a ministre de Cultura per haver defraudat Hisenda. Pablo Casado, nou president del PP. Els taxistes tallen Barcelona durant 10 dies. Mor Montserrat Caballé. A Andalusia, el govern és de PP i Cs amb el suport de Vox. Mor Josep Lluís Núñez. Teresa May li cedeix la casa de Downing Street a Boris Johnson. Rosalía és un èxit mundial. França guanya el Mundial de futbol. Rafel Nadal s’endú el premi Ramon Llull de novel·la. Sandro Rosell és declarat innocent i absolt de tots els càrrecs. El Barça torna a aixecar la Lliga, el Liverpool la Champions. Un jutge suspèn les emissions del Pasapalabra a Telecinco. El Brexit aconsegueix una altra pròrroga. Franco ja no és al Valle de los Caídos. Els Castellers de Vilafranca fan un 3 de 10. Tot això, i moltes més coses, han passat en els dos anys llargs que porten Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó. Encara n'hi passaran set més, per haver demanat a la gent que, pacíficament i tranquil·lament, se n'anés a casa, el 20 de setembre del 2017. Per tot això, també votaré.