Si el negoci fos seu... / Govern en precampanya

Si el negoci fos seu...

L’epidèmia va passar a pandèmia en un tres i no res. Era una cosa de la llunyana Wuhan, que va saltar a la Llombardia i, quan aquí es va voler reaccionar, l’onada de contagis ja ens havia passat pel damunt. Es pot arribar a entendre que les autoritats reaccionessin tard i fent tentines. Quin govern, al món, no es va veure superat pel virus? La desorientació científica s’extrapolava a la improvisació permanent dels qui manaven. El desori organitzatiu va ser un malson, el personal sanitari va haver de jugar-se la vida sense ni les proteccions mínimes i no hi va haver remei perquè les residències no es convertissin en la pàgina més trista del segle XXI. Qui més qui menys es va fer càrrec que la Tercera Guerra Mundial ens havia sorprès, a la primavera, lluitant contra un rival invisible. Ara, però, som a la tardor, han passat vuit mesos, i el que no t’empasses és que la gestió del nostre govern continuï sent deficient, amb decisions a la babalà i amb criteris poc professionals. L’escàndol d’aquesta setmana, amb la manera de repartir els 20 milions d’ajudes als autònoms, és el súmmum de la incompetència. La consellera Meritxell Budó ha demanat disculpes en nom del Govern. D’acord, però no n’hi ha prou. D’aquest episodi no preocupa tant el col·lapse informàtic, sinó haver pensat que l’ajut de 2.000 euros no seria per a qui més ho necessités sinó per als 10.000 que arribessin primer a la meta. Amb tants treballadors desesperats, han provocat la llei de la selva. Si el negoci fos seu, segurament haurien afinat molt més a l’hora de proposar la solució. Ens tenen fitxats per totes bandes. Saben el que guanyem, el que perdem, el que tenim, el que paguem d’impostos –dels directes i dels indirectes– i aleshores, en comptes de fer un cribratge segons les necessitats de cadascú, es fa un capmàs i ja t’arreglaràs. Un dia són els restauradors, un altre dia els autònoms... Si això ho han fet tan malament, ja tremolem per quan arribi la vacuna i tothom en vulgui una.

Govern en precampanya

L’episodi de les ajudes als autònoms ha evidenciat, també, una nova picabaralla entre els socis d’un executiu en hores baixes i que ja no té ni ganes de dissimular les friccions internes. No només els rivals polítics hi suquen pa, amb aquesta crisi en pròpia porta. Arriba un punt que fa l’efecte que al Govern se li està fent tan llarga l’agonia que ja els està bé que es puguin treure –metafòricament– la màscara. D’ençà de la inhabilitació de Quim Torra, ja no se sap qui mana en un Palau que ens hem deixat empastifar de sang i pintura. Fins llavors intuíem que manava Puigdemont i ara, per culpa de la fastigosa filtració de les trucades de Vendrell i Madí, sabem que no anàvem desencaminats. Potser el de menys, a aquestes altures d’una legislatura perduda, ja són aquestes picabaralles públiques entre ERC i JxCat. Un dia se les tenen, amb retòrica de corbata, Aragonès i Tremosa. Un altre matí se les foten El Homrani i Budó. En l’últim episodi, els plats pel cap se’ls han tirat Puigneró i El Homrani, el cromo que potser surt repetit massa vegades. Tant se val si és per l’obligació del teletreball o per la manera de col·lapsar el sistema informàtic, la qüestió és jugar al gat i la rata. Som en temps de gesticulació de cara a la galeria. Aquí s’hi arriba per un pòsit de rancúnia històrica, per una dosi d’incompetència i, sobretot, per un molt de precampanya electoral. Ni els uns ni els altres tenen, encara, candidats oficials. Tant ERC com JxCat plantegen unes primàries que arriben amb les cartes prou marcades. D’aquí a Nadal sabrem els caps de cartell i ells tindran els seus minuts de glòria. I, aleshores, començarà la campanya de debò. Semblarà que es diguin el nom del porc, però no gaire. Perquè al capdavall saben que, a partir del 14-F, tindran la necessitat mútua de continuar sent socis d’un govern independentista. Ara, entre ells, està en joc qui guanya les eleccions. Qui sigui la primera força posarà el president. La partida és aquesta.