L’olor de les paraules noves / Tant d’odi acumulat
L'olor de les paraules noves
La primera vegada que vaig veure una obra de teatre va ser en una matinal de diumenge, al Romea. Era a mitjans dels setanta i l’impacte que em va produir l’experiència no l’he oblidat. Hi feien El país de les mil paraules, un espectacle infantil en què els personatges, enjogassats, anaven inventant noms per designar la realitat que els envoltava. Un nom per a cada cosa i a cada cosa el seu nom. Era un exercici fascinant d’imaginació i de concreció. Hi havia ocasions que una paraula anava com l’anell al dit a l’objecte que volia designar. En d’altres, en canvi, el mot proposat grinyolava de mala manera i el públic es feia un tip de riure davant d’aquell disbarat. Aquesta setmana, com passa un cop a l’any –i potser acabarà passant una vegada al trimestre– la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha decidit incorporar algunes paraules noves al Diccionari de la llengua catalana. Els mitjans gairebé ja esperen aquesta jornada amb la mateixa rutina periodística que, cada 22 de desembre, esperen informar de les administracions on ha caigut la grossa de Nadal. En aquest cas, però, l’atzar no hi té res a veure. El lèxic és una qüestió científica. Això sí, com passa tantes vegades, la teoria arriba després de la pràctica. Les persones utilitzem les paraules i després són els estudiosos els qui les garbellen per donar-los el premi, merescut, de ser al Diccionari. Els mots hi han estat sempre, és el món que canvia. I, per això, convé adequar el llenguatge a les necessitats de cada instant. En aquesta ocasió, l’IEC ha incorporat catorze paraules noves referents al lèxic LGTBI. Era una realitat que existia, que era a les cases, en carrers i places, però que encara no havia passat el sedàs dels savis. Ara sí. Quan haguem de diferenciar entre algú cissexual, monosexual o transgènere podrem fer-ho amb coneixement de causa. El proper pas serà que el corrector de català de l’ordinador no ens els subratlli com a mots incorrectes.
Tant d’odi acumulat
Que marieta és un mot despectiu, no calia que ens ho digués cap diccionari. Amb el sentit comú i mig dit d’ètica ja n’hauríem hagut de tenir prou. Ara, observant les catorze noves paraules admeses per l’Institut d’Estudis Catalans i les disset definicions que n’ha hagut de modificar, ens ha caigut l’ànima als peus. Relatives al col·lectiu LGTBI, hi ha massa paraules que són fòbies. La bifòbia (aversió a la bisexualitat), la cisfòbia (aversió als qui se senten del sexe al qual pertanyen biològicament), l'heterofòbia (aversió als heterosexuals), la interfòbia (aversió a qui presenta caràcters sexuals masculins i femenins), la lesbofòbia (aversió al lesbianisme) o la transfòbia (aversió als transgèneres).
L’aversió és, per tant, el denominador comú. Hi ha tant d’odi acumulat, que esquitxa en tantes direccions, que s’han hagut de crear paraules per etiquetar aquests trastorns tan nocius. Aquesta és la tristesa. I el perill creixent. Hi ha massa gent que no en té prou de pensar en el seu cos i amb la seva sexualitat que ha de perseguir els que no el gaudeixen o ho viuen com ells. És la intolerància, la por, la mania irracional a la diferència. Per la sexualitat, per la forma dels ulls, pel color de la pell, pel lloc d’origen, per les idees sobre Espanya, sobre l’independentisme, sobre el Barça... El pensament únic mai no és la solució. El pensament imposat, encara menys. L’Observatori Contra l'Homofòbia va denunciar que, el 2019, les agressions contra el col·lectiu LGTBI s’havien disparat a Catalunya. Concretament, 38 agressions físiques denunciades en dotze mesos, un 137% respecte a l’any anterior. El 2020, abans del confinament del març, anàvem camí de batre un altre rècord vergonyós. Els vents de l’extrema dreta, i el nou clima ideològic de la masculinitat mal entesa, han legitimat totes aquestes fòbies que ja recull el diccionari. No és més valent qui estomaca un marieta. És més heroi qui respecta la llibertat.