Una ONG per al català / El Suprem i Netflix
Una ONG per al català
Malament rai si una llengua necessita una ONG que la protegeixi. Benvinguda sigui, tanmateix, la Plataforma per la Llengua que vetlla pel català. Si ells no hi fossin -per subratllar, denunciar o fomentar-, la nostra emergència lingüística encara seria encara més preocupant. És pertinent llegir, amb calma, l’informe que Plataforma ens presenta cada any. A partir d’un devessall de dades ben garbellades, converteixen el català en notícia durant uns dies, generen algun debat, i les autoritats treuen alguna conclusió per millorar algun àmbit de la normalització lingüística. Quina expressió tan lletja però tan definitòria de la realitat... Normalització. Quan una llengua s’ha de normalitzar vol dir que és anormal en el seu propi territori. Amb tot, en l’InformeCAT 2020 hi ha un grapat de dades que ens ajuden a ser moderadament optimistes. Per exemple, el nombre d’habitants de Catalunya que tenen el català com a llengua primera és el més alt dels darrers quinze anys. Això vol dir que ara som 2.186.000 parlants inicials de català. Vist des d’un altre angle, el titular potser no ens agradarà tant: tan sols el 34% dels catalans tenim el català com a llengua primera, que és la llengua com algú ha après a parlar. És allò que sempre n’havíem dit llengua materna i que ara, en el segle dels llepafils, es veu que tampoc està ben vist i convé més dir-ne llengua primera, nadiua o inicial. Una altra xifra a l’alça és la de l’ús del català amb els fills. Concretament, es calcula que ara hi ha 121.000 persones més que el 2013 que parlen en català amb els seu fills. Més sorprenent és saber que Inditex, el segon grup de distribució tèxtil per facturació al món, etiqueta els productes en català des de l’any passat. Plataforma per la Llengua els va perseguir, els va persuadir i el grup d’Amancio Ortega els va fer cas. No cal preguntar-nos si és per voluntat pròpia. Senzillament, la llei els obligava i ara compleixen.
El Suprem i Netflix
La barbaritat lingüística del Tribunal Suprem d’aquesta setmana no té nom. Primer perquè obliga els governs de Catalunya i el País Valencià a comunicar-se entre ells també en castellà. Després, i al mateix nivell d’aberració, perquè determina que el català i el valencià són llengües diferents. En tercer lloc, perquè el Suprem es contradiu amb una sentència seva, del 2012, quan va avalar que el català i el valencià eren el mateix. La perversió actual, per tant, té un tuf ideològic que ja ni pretenen dissimular. El cas és que el negacionisme sobre la unitat lingüística es continua estenent. També entre els ciutadans de Catalunya. En l’InformeCAT 2020 de Plataforma per la Llengua s’evidencia que només el 44% dels habitants de Catalunya són conscients que català, valencià i mallorquí són la mateixa llengua. Més preocupant és, tal com ahir subratllava l’Empar Moliner, veure què passa entre els joves. Dos de cada tres enquestats entre 16 i 29 anys estan convençuts que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. Aquest convenciment puja no tan sols entre els més joves, sinó entre els qui tenen el nivell d’estudis més baix i entre els castellanoparlants. De nou, els criteris científics no compten per a res. Al final, la regressió centralista no és només entre les togues i les punyetes de la justícia. Televisivament, estem anant enrere encara a més velocitat. TV3 és líder a Catalunya, sí, però és l'única -pràcticament- que emet en català. Ara no hi ha 6 canals sinó que n’hi ha 50 i el percentatge de català es va diluint. La gent consumeix pantalles d’una altra manera, a través de plataformes. I aquí no existim. De les 2.092 pel·lícules del catàleg de Netflix, només 4 oferien la versió en català... i això que en tenien 331 més que ja estaven doblades. Està clar que ningú vetllarà pel català si no ho fem nosaltres. I aquí passa, proporcions guardades, com amb Nissan: quan voldrem negociar amb qui té la paella pel mànec, haurem fet salat.