Periodisme / Propaganda

Periodisme

El JB era professor d'institut. Donava llatí. Era un home recte, savi, amant de la disciplina. El seu dia a dia es resumia amb dues paraules. Treballava i traduïa. Però, per damunt de tot, era una bona persona. En una ocasió, un company d’institut, el GM, va tenir un problema greu. Havia de començar, de seguida, un tractament de quimioteràpia per un càncer de mal pronòstic. El GM estava sol a la vida i el JB, com a bon samarità, va decidir ajudar-lo. El va acompanyar a totes i cadascuna de les sessions al Clínic i, en sortir, se l’emportava a casa per poder-lo cuidar en els dies de fluixesa extrema. Al cap d’una setmana, quan en GM ja es veia les orelles, se’n tornava a passar uns dies al seu pis fins que, de nou, tocava recomençar el ritual. Al cap d’uns mesos, quan tot anava de mal borràs, en GM li va demanar un favor al JB. Volia una revista amb noies despullades. Potser era la seva última voluntat. Desorientat com estava, en JB va fer una cosa que no havia fet mai: va entrar en un sex-shop, per triar i remenar a consciència. En sortir, amb el material cargolat sota el braç, va passar l’imprevist. Es va topar, de cara, amb dues exalumnes seves. Es van saludar com si res. Aquest fet me’l va narrar, fil per randa, el mateix JB tres dies després de la topada fortuïta. Vam riure plegats, per la situació incòmoda i el malentès que podia provocar. Pocs mesos després, els companys d'institut ens vam retrobar per celebrar que tots plegats arribàvem als quaranta. Mentre preníem una tònica a la fresca, se’m van acostar les dues companyes que en JB s’havia trobat al carrer. Compungides, em van voler comentar una cosa referida al qui havia estat el nostre professor de llatí: “Ja sabem que és amic teu, però el JB és un porc. Qui ho havia de dir?” Li van dir de pervertit en amunt. Només jo sabia la realitat. No els la vaig explicar. No perquè fos massa llarga, la història, sinó perquè no la volien sentir. Amb la seva versió vivien més contentes.

Propaganda

Walter Cronkite era, dels seixanta als vuitanta, el director i el presentador de l’informatiu de més audiència als Estats Units. El que deia ell a la CBS anava a missa. Era la credibilitat en persona. Es va emocionar en donar la primícia televisiva de l’assassinat de Kennedy i ningú li va retreure que s’hagués eixugat una llàgrima. Cap espectador de l’Evening News va saber mai què votava Cronkite. No pretenia influir sobre els esdeveniments. Feia una cosa més efectiva: senzillament els explicava. En una ocasió, el president Johnson va comentar: “Si el Walter ja no ens creu, hem perdut la guerra”. Eren els anys daurats del periodisme, quan la veritat era un valor suprem. Després, d’una forma progressiva i tan sibil·lina que gairebé no ens n’hem adonat, el poder –el Poder en majúscules– no ha permès que la realitat s’expliqui tal com és sinó com ells volen que s’esbombi. Es deformen els fets en benefici propi, es maquillen els relats tant com calgui i s’intenta que tot, fins i tot el periodisme, es posi al servei de la seva causa. Mera propaganda. Amb les xarxes socials, la sacsejada ha estat monumental. Amb Donald Trump s’ha produït la revolució de la poca vergonya. Insulta les capçaleres que expliquen la realitat que l’incomoda i, al mateix temps, es creen comptes propis per difondre la seva veritat manipulada. De les mitges mentides se’n diuen fake news però són igual de perverses. Un dia el Washington Post va comptar les afirmacions falses que feia el president Trump en una entrevista de mitja hora. N’hi van comptar 24. Va tenir un dia fluix. Amb el temps, ha perfeccionat el sistema. Amb una mà trinxa les plataformes tradicionals del periodisme i, amb l’altra, pregona mentides que la meitat dels nord-americans, més o menys, es beuen a galet. I si parlem de Rússia? I del Brasil? I d’Espanya? I... de Catalunya? ¿Gosem preguntar-nos, pel que fa als estàndards de credibilitat, en quin punt som en les versions oficials?