Què ens hi juguem el 26-M? / Les línies vermelles

Què ens hi juguem el 26-M?

En sis mesos, ens hi juguem els propers vint anys. Com a persones i com a país. Tot el que passi abans d’arribar al 2020 ens marcarà decisivament fins al 2040. La bona notícia és que ens la juguem votant i, per tant, el futur depèn de nosaltres. Quan Pedro Sánchez no va poder aprovar els pressupostos i va convocar eleccions per al 28 d’abril, vam veure que el calendari atapeiria totes les eleccions possibles en menys de mig any. D’entrada, al Congrés i al Senat. Ara votarem els alcaldes i qui ens representa a Europa. I, encara que ho neguin públicament, les travesses apunten que Quim Torra també convocarà eleccions al Parlament quan el Tribunal Suprem hagi llegit la sentència davant dels acusats. Tant en l’eix social com en l’eix nacional, la Catalunya que coneixem va sortir prou ben parada del 21-D. Els qui volien escapçar l’'statu quo', aconseguit amb fòrceps, se’n van anar a l’oposició de tres en tres. Vam salvar els Mossos, el model lingüístic, els mitjans públics, les competències en ensenyament i quaranta anys d’un grau d’autonomia guanyat pas a pas. Anar més enllà, en reconeixement nacional, en finançament, en drets i llibertats, costarà molt. Però no hem fet els passos enrere que hauria significat un 155 permanent i absolut que ens tornava al 1977. I gràcies. Un Pablo Casado president, que hagués de governar aguantat per les crosses de Rivera i d’Abascal, no hauria estat una mera conjuntura. En una legislatura tornàvem quaranta anys enrere, en recentralització i en masclisme, per dir només dos aspectes que fan esgarrifar.

Ara, en sis mesos, haurem votat al Congrés, al Senat, a l’Ajuntament, a Brussel·les i al Parlament de Catalunya. De moment, continuarà faltant poder votar en un referèndum d’autodeterminació, legal i vinculant. Fer drecera o no arribar-hi mai dependrà, en bona part, del sentit dels nostres vots en tota aquesta corrua d’eleccions prèvies.

Les línies vermelles

Quan, tot d’una, a l’independentisme polític se li tira la cavalleria per sobre per no haver votat a favor que Miquel Iceta pugui ser senador, surt Carlos Carrizosa i capgira l’argument. El nou home fort de Ciutadans li retreu a Iceta que hagi “dinamitat ponts” amb el constitucionalisme. El PSC, mentre fa el ploricó per aquest cas, es troba que li han regalat un dels béns més preuats en la política: la centralitat. Ara poden fer servir l’argument fàcil –dialècticament– però difícil –políticament– de dir que ells són els únics que estan en la posició nuclear, la de desencallar el conflicte. Però ni aquí ni allà no volen parlar amb ells. I aleshores es consolen, de nou, amb l’excusa acrítica de pensar que si no agraden a cap dels extrems, bon senyal. És la trampeta dels equidistants.

Més enllà de bastir ponts o dinamitar-los, la metàfora que em preocupa de la política actual, i que ha anat a més en les últimes campanyes, és la proliferació de “línies vermelles”. Partits que asseguren que mai, en cap cas, permetran la investidura de Pedro Sánchez. Partits que posen el cap d’Artur Mas com a condició. Partits que, més enllà de presentar-se com a garantia per impossibilitar un tripartit d’ultradreta, es vanen de ser el cordó sanitari. Malament rai si, per tenir credibilitat davant dels ciutadans, has d’anar al notari per assegurar que no pactaràs amb els qui ja has pactat abans. La política era, fins no fa gaire, una pràctica que exigia diàleg amb tothom, discrepància, negociació i, si calia, cessió en algun punt. Ara, enrocats en el sectarisme, amb els partits instal·lats en els termes absoluts, recosits en aquest “mai” pervers, ha esdevingut un esport inútil per als ciutadans. Abans de res, cal repintar les línies, que siguin blanques i que tothom estigui disposat a traspassar-les. Després, ja comprarem raquetes i pilotes per jugar el partit de la distensió.