“Repubblica catalana” / Marca Espanya
“Repubblica Catalana”
Arribo molt d’hora al Camp Nou. En Champions, m’agrada seure a la butaca una hora i quart abans del partit. Un home encorbatat i amb sabates italianes busca, perdut, la seva localitat. Per l’acomodador que porto a dins, li indico quina és exactament la seva cadira. És un seguidor de l’Inter, dels que se’ls han gastat per tenir una bona tribuna. Parlem de la immensitat de l’estadi , del “peccato” que no pugui veure jugar Messi, bona sort i “arrivederci”. Al descans, me’l trobo al lavabo. Em pregunta què volia dir aquella pancarta gegant de “Benvenuti nella Repubblica Catalana”. M’assegura que no sap de què va el tema. Li explico que fa just un any, dia per dia, que el president Puigdemont va proclamar... Ras i curt. Li estalvio els tres mesos del 155 i me’n vaig a la col·lecció de manifestacions milionàries de la diada, a la cosa pacífica de la revolta dels somriures, al ni un ferit ni un paper a terra, als mes de dos milions de persones de l’1 d’Octubre, a la majoria parlamentària que surt del 21-D... Tampoc no li dic res de les punyalades entre ERC i JxCat, ni que la CUP amenaça de convertir la majoria en minoria en el moment que més se’ls necessita. Quan som lluny dels urinaris, i per assegurar-se que ha entès bé el meu relat, em fa tres preguntes. Primera: “¿Has dit que teniu la meitat del govern a la presó i l’altra meitat a l’exili?” Segona: “¿Algun país us ha reconegut com a república independent?” Tercera: “Però ¿el rei d’Espanya és encara el vostre rei, o no?” Davant de les meves respostes, el 'tifoso' encorbatat em posa la mà a l’espatlla com si em donés el condol i, amb mig somriure compassiu, em fa el diagnòstic: “Heu perdut”.
No se m’acut res més que dir-li que no s’ha acabat el partit, que som a la mitja part i que això dura 90 minuts, més el temps afegit, i, segons com, caldrà desempatar a la tanda de penals.
Marca Espanya
Hi havia una vegada un país que tenia un tribunal, que es deia Suprem, perquè les seves sentències ja no es podien ni apel·lar ni recórrer. Era la instància màxima. Allò que deia en sentència ferma anava a missa. Un dia, però, a la tardor d’un any sense suc ni bruc, els excel·lentíssims magistrats del Suprem van fer marxa enrere amb una decisió seva. No s'havia vist mai. Esmenar-se la plana ells mateixos és el súmmum de la incoherència. Resulta que havien dictat una sentència que establia que és la banca, i no el client, qui s’ha de fer càrrec del pagament de l’impost d’actes jurídics documentats en la firma d’una hipoteca. Tot d’una, en veure que la banca d’aquell país perdia 9.000 milions en una setmana, el Suprem ha dit que ja ho veurem, que han de tornar-se a reunir per veure si finalment confirmen o no el nou criteri sobre qui ha de pagar els impostos de les hipoteques. Mentre la decisió queda congelada fins al 5 de novembre, el sector immobiliari s’ha paralitzat durant quinze dies, els bancs estan retardant la firma d’escriptures sense cap mena de vergonya i la borsa continua tornant a nivells dels anys de crisi. Un èxit. I què passarà a partir del dia 5? Al pas que anem, als magistrats de les punyetes blanques encara se’ls acudirà una solució salomònica. Atès que els han fet veure que enfonsar la banca és ensorrar un país amb una economia de nyigui-nyogui, atès que dir ara a la població que els impostos els seguiran pagant ells pot significar una revolta al carrer i un pollastre social dels que fan època, potser se’ls acudirà dir que la millor solució és suprimir aquest impost. No el paga ni la gent ni la banca, i tal dia farà un any. I el forat econòmic per a Espanya? No passa res. Si convé, ja vendran dues partides més d’armes a l’Aràbia Saudita per rescabalar-se de l’impost que deixaran de cobrar.
