La República imaginària / Tips de nazis

Periodista i escriptorLa República imaginària

Vaig conèixer Giovanni Poggeschi en un quiosc dins el Parlament Europeu una tardor de fa gairebé tres dècades. Quan li vaig dir que era de Barcelona, em va parlar en un català florit, d’haver estiuejat alguns anys a Cadaqués. Era un jove advocat de Bolonya que treballava al Tribunal Europeu de Drets Humans. Tenia, ja aleshores, debilitat per les llengües i sensibilitat per les reivindicacions catalanes. Aquesta setmana Poggeschi, convertit en professor de dret comparat a la Universitat de Salento, ha estat a Barcelona per presentar el seu últim llibre: 'La Catalogna, dalla Nazione storica alla Repubblica immaginaria'. L’estudi comença amb el Camp Nou, als Jocs del 92, ple de banderes espanyoles per celebrar l’or olímpic en futbol. L’endemà, la marató que clou les competicions transcorre per una ciutat que llueix milers de senyeres als balcons. Un contrast ben visible que tenia lloc tot just 25 anys abans del referèndum de l’1-O.

El llibre explica, al públic italià, que el que està passant no és una bogeria de Puigdemont. Més enllà del repàs de les raons històriques, Poggeschi narra com el govern de Rajoy no concedeix res del que Mas demanava, com creix en espiral la frustració catalana a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, els vuit anys de diàleg de sords que se n’ha derivat i la col·lecció de 'nos' del govern espanyol i del TC que acumula Catalunya, fins a arribar a la repressió de l’1 d’octubre i la judicialització, exagerada, contra la llibertat. També assenyala, però, els tres errors de l’independentisme: haver calculat malament el discurs d’una Europa feble que es posa a favor de l’'statu quo' dels estats, pensar que el referèndum era l’única solució possible i fer un procés amb una majoria social petita, amb poc més de la meitat del Parlament. Basar-ho tot en un discurs més emotiu que efectiu. La catxa del pòquer, per dir-ho en termes de Ponsatí.

Tips de nazis

El professor Giovanni Poggeschi considera, també, que “la contraposició profunda” que hi ha avui a Catalunya –això que se’n diu "la societat fracturada"– no és un fenomen nou, per bé que les xarxes socials han evidenciat més aquesta radicalitat. A l’espera que els vaticinis del ministre Borrell no s’acompleixin, la realitat és que no hi ha dia que no coneguem un episodi nou de tensió. Quan no és a la platja és al carrer, quan no és a Vic és a Moscou per un llaç groc i uns turistes espanyols. Diumenge a la tarda el públic que va anar a sentir Händel a L’Auditori de Barcelona va viure una escena desagradable. Jordi Savall, després de treure com ningú el so original de la 'Música aquàtica' i la 'Música per als Reials Focs d'Artifici', es va adreçar al públic que omplia la sala i que, fins a aquell instant, havia escoltat la música antiga amb el culte necessari.

Savall va explicar que Händel havia compost la 'Música aquàtica' per celebrar la Pau d’Aquisgrà, que posava punt final a la Guerra de Successió d’Àustria. Dit això i amb el seu to reposat, va expressar el desig que aviat puguin tornar els polítics. A l’instant, un home del públic, assegut al primer pis, es va posar a cridar contra les paraules de Savall. Els seus “Uuuuh” de desaprovació van ser contestats per un “Bravo” d’una dona que era unes fileres més endavant. El públic va reaccionar aplaudint. En fer-se el silenci, quan Savall es disposava a reprendre la música, l’home ofès va aixecar-se de la butaca i, seguit de la seva dona, abans de marxar va cridar una sola paraula que va retrunyir a la sala: “Nazis!” L’acústica de L’Auditori va demostrar que amplifica, fins i tot, els sons que mai no s’haurien de pronunciar. Les cròniques diran que el concert va continuar com si res, però no és veritat. L'esgarrifança de la incomoditat, la indignació per l’insult, no podia deixar a ningú indiferent.