Retrobar Barcelona / La Rambla perduda
Retrobar Barcelona
Després d’onze setmanes, els que vivim a l’esquena del Tibidabo hem pogut tornar a Barcelona. Quan vaig veure la ciutat per última vegada érem a l’hivern i, quan ens han donat permís per posar-hi els peus som a la sala d’espera de l’estiu. Més enllà del canvi de fesomia, per la florida dels arbres i per un sol que s’enfila més amunt, la ciutat sembla una altra. Trec el bloc i n’apunto els motius. D’entrada, s’hi respira una calma nova. És dilluns però se circula com un diumenge. La gent, per prudència o per costum, no surt de casa si no té una fita molt concreta. Anar a comprar el llonguet o l’últim llibre del Rafel Nadal pot ser l’objectiu de tot un dia. I aquí arriba el gran canvi. Camines, passeges i, al cap d’una estona, t’adones que no es veu ni un turista. Ni al Barri Gòtic, ni davant de la Pedrera, ni als rodals de la Sagrada Família. L’estranya sensació de Barcelona per als barcelonins, i encara no gaire. El segon gran canvi és la profusió de bicicletes. Han aprofitat el confinament per envair la calçada. N’hi ha, en circulació, moltes més que abans. Ja no és tan sols a la Diagonal o els carrers plans de l’Eixample, per anar d’esquerra a dreta. Ha tornat el Bicing, se n’ha multiplicat l’ús i molts ciutadans, per no agafar l’autobús o el metro, s’han posat a pedalar amb les bicicletes que tenien al balcó mortes de marriment. El gran fenomen, però, arriba a l’hora de dinar. Per tot arreu surten ciclistes amb el cub gegant al darrere. N’hi ha més amb el groc de Glovo que amb el verd de Deliveroo però, entre uns i altres, s’han fet els amos d’una Barcelona que sembla una altra. Amb els restaurants tancats, l’allau de peticions de menjar a domicili crea una imatge gairebé de ciència-ficció. No és una distopia de Netflix, és la nostra ciutat. La mateixa Barcelona –i aquesta és la constatació més trista– que penja rètols d'"Es lloga" o "Es ven" en una quantitat de comerços que fa esgarrifar. El greu és que potser no es traspassaran mai més.
La Rambla perduda
El passeig per la Barcelona confinada et permet contemplar la Rambla com no l’hem vist mai: buida. I per més que l’amplitud del bulevard i el verd dels plàtans t’oxigena, l’ànima et cau als peus. El carrer més emblemàtic de la ciutat, i un dels més literaris del sud d’Europa, no superaria, avui, l’auditoria del bon gust. Incorporaria massa excepcions. Hi ha massa edificis deixats, sense cap ganes de seduir. Els locals de les plantes baixes són mers esquers per als turistes: souvenirs a balquena, oficines tronades de canvi de moneda i la possibilitat d’unes tapes, uns torrons o una sangria a cada passa. De Canaletes a Colom queden pocs establiments genuïns: el Poliorama, l’Escribà, la Boqueria, l’Amaya, un parell més que malden per sobreviure i para de comptar. La Casa Beethoven, per exemple, és un petit oasi on, cada dimarts, en Jordi Doncos toca el piano i l’Esperança Pascuet t’emociona amb la veu. El Liceu mateix tristeja. Ja no té els colors dels quadres del Vives-Fierro a l’entrada d’una soirée de Lohengrin. Avui els arcs del Liceu són la llar on dormen al ras els qui ja no tenen res. La seva desgràcia és la nostra vergonya. Una ciutat tan rica no hauria d’abandonar els pobres de solemnitat. Del Liceu fins al mar topem amb l’aparador de l’altre drama estètic: les terrasses. Són un garbuix, sense glamur, que convida a fugir. Cadires de plàstic blanques que semblen arrambades d’un càmping, uns tallavents que recorden cortines de dutxa i, per acabar-ho d’adobar, unes fotografies suades d’uns menús que et treuen la gana. Ara hem sabut que, a falta de turistes, la majoria de bars i restaurants han abaixat els preus de les paelles i els cafès. És la constatació que l’enganyifa responia a un pla de negoci, conscient i miseriós. Ara que també han reobert les terrasses de París, quina enveja! Allà hi ha criteri, coherència estètica, personalitat, bon gust. Res no té l’aire desmanegat de les terrasses d’aquesta Rambla de nyigui-nyogui.
