Rosalía i la torradora / Conductors desorientats

Rosalía i la torradora

Ho confesso. Jo també parlava en català a la torradora. Em costava entendre, però, perquè, cada matí, em cremava la llesca sense gluten. La treia del congelador, mirava com la graella l’abraçava al nivell 2 i, indefectiblement, el pa em sortia recremat. La llençava, ventilava la cuina i ho tornava a intentar, amb una altra llesca... Tampoc. Un dia, una amiga observadora, em va dir que atès que la torradora era italiana –una Alessi– potser podia canviar d’idioma. Vaig fer evidents progressos... en italià. El pa, però, continuava saltant, disparat, tan negre com el carbó. Vaig decidir torrar al pa al nivell 1 i, des d’aleshores, la llesca –amb un raig d’oli– queda de catàleg. Arran de la repercussió del '30 minuts' de TV3 sobre els 'Llenguaferits', els catalanoparlants hem hagut de justificar, de nou, el fet de parlar en la nostra llengua i explicar per què volem que, en els telèfons mòbils, el català no sigui un idioma de segona. O, pitjor encara, que no sigui invisible a la tecnologia.

Un fenomen similar ha passat ara amb Rosalía, la cantant d’èxit. Fa pocs mesos, per dir unes paraules en català en un concert al Primavera Sound –una noia de Sant Esteve Sesrovires en una actuació a Barcelona–, ja va merèixer un titular curiós. El 'Huffington Post' subratllava el “gest” de la cantant. Ara Rosalía Vila i Tobella, convertida en una crac global de la música, ha donat a conèixer dues noves cançons, una de les quals resulta que és en català i sant tornem-hi. Com si fos una raresa, com si ho haguéssim d’agrair, com si fos una notícia que, entre uns i altres, escrivim amb tinta provinciana.

A vegades, el problema de la llengua no és d’ús social, d’extensió, de 'heavy' o 'light', de barbarismes ni de l’agonia dels pronoms febles. Potser em preocupa més per què es fa servir l’instrument. De Josep Borrell, per exemple, m’atrapa el seu català però no compro gaire res del que diu el màxim representant de la diplomàcia europea.

Conductors desorientats

La patronal dels cotxes es pregunta per què, tot d’una, aquest mes de juny és el pitjor en vendes dels últims set anys. En el mateix moment que els indicadors de consum demostren que les famílies tornen a gastar més, els números subratllen, en canvi, que la venda de cotxes a particulars ha caigut un 18%. La patacada és sonada. El sector de l’automoció ja admet que està en “crisi” i ho aprofita per demanar més ajuts, en el país de qui no plora no mama. Mirem de buscar, però, les causes d’aquesta davallada de vendes, que ja encadena tres trimestres de descens. Els factors són múltiples i cada casa és un món, però sembla evident que el conductor està desconcertat. No fa tants anys li van dir que s’havia de comprar un cotxe dièsel, que li sortiria més a compte, perquè no gastaria tant. Els motors dièsel feien, als inicis, un soroll gens glamurós, amb aquell roncar trèmol que no hi ajudava... Però ens van convèncer, perquè els enginyers van perfeccionar el sistema i ens hi vam acostumar. De cop i volta, hi ha la batalla contra el dièsel, el gran causant del canvi climàtic. Els ajuntaments –en la necessària lluita per fer veure que salven el planeta– s'han començat a treure de la butxaca mesures, inconcretes, imprecises i que no es posen en pràctica, per atemorir els conductors. Si no tens l’etiqueta concreta, no podràs entrar a la ciutat a partir de no se sap mai quan. Dependrà dels dies? De la contaminació? La desorientació és absoluta. Ara, encara, dos de cada tres cotxes que es venen van amb gasolina i un de cada quatre és un dièsel. La resta ja compra automòbils amb motors híbrids o elèctrics. Van igual de bé? Quanta autonomia donen? On l’endollarem? Són tots aquests neguits sumats els que provoquen que hi hagi molta gent que s’esperi a comprar res. Quan ens aclareixin el què, quan tothom sàpiga quan i com podrà circular amb el seu cotxe, deixarem els catàlegs a casa i tornarem als concessionaris on els venedors ens atendran, segur, millor que mai.