El sil·logisme de Rosell / Una revenja de país
El sil·logisme de Rosell
En els 643 dies de presó preventiva que, injustament, Sandro Rosell i Joan Besolí van compartir cel·la a Soto del Real, a Brians i de nou a Soto, l’expresident del Barça va rebre milers de cartes. En va mirar de respondre tantes com va poder, especialment aquelles, més de 600, de persones que no coneixia personalment. Poc abans del seu primer Nadal tancat, vaig rebre resposta a la meva carta. Començava de forma rotunda: “No hi ha cas, Xavi”. I en els següents deu paràgrafs esfilagarsava les explicacions sobre cadascun dels delictes que li imputava la jutge Lamela en la instrucció. Em deia, si fa no fa, el mateix que argumentaven els seus advocats en les tretze peticions de llibertat que van ser denegades. La mateixa rastellera d’arguments que va fer servir en la seva declaració al judici a l’Audiència Nacional, on va arribar emmanillat. L’endemà d’escoltar-lo, els jutges el van deixar en llibertat sense fiança quan encara quedaven dues setmanes de testimonis i pericials. Dimecres vam saber que la sentència els absolia. A ell i al seu soci Besolí. No hi havia cas. Doncs au, 90 euros per rescabalar-los de cada dia engabiats sense motiu, un rècord d’Espanya de presó preventiva per un presumpte delicte econòmic, i ni un simple “Vostè perdoni”. I, automàticament, en saber-se la seva innocència, una corrua d’optimisme va omplir les xarxes socials. Si Carmen Lamela va fer la instrucció de Rosell, i la mateixa jutge va enviar a presó Cuixart i Sànchez per delictes que no van cometre, automàticament els líders socials tindran el mateix bon final. El sil·logisme és fals. Ni els casos tenen res a veure, ni les dades són iguals d’objectivables, ni sembla que Marchena ni la resta de magistrats del Tribunal Suprem, tinguin interès en escoltar les defenses, en mirar vídeos aclaridors, ni en escatir la veritat. Per a ells, malauradament, sí que hi ha cas.
Una revenja de país
La Caixa ja no té la seu a Catalunya. El president d’Òmnium és a la presó. L’expresident de l’ANC, també. I el president d’Esquerra. I gairebé tot un Govern. I, fins i tot, el candidat a la presidència de la Generalitat el van empresonar a mig debat d’investidura. I l’expresident del Barça s’ha passat 22 mesos a l’infern per uns indicis que s’han desfet com un terròs de sucre. Només TV3, malgrat tot, aguanta les envestides. El torpede de destrucció contra alguns dels pals de paller del país és incontestable. L’intent de desmoralització, absolut. Si no és una revenja, ho sembla. Però no confonguem. Quan Rosell va ser detingut (maig del 2017), faltava mig any per a la concentració davant de la conselleria d’Economia i ni tan sols hi havia data per al referèndum. Quan entra a la presó, feia dos anys que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil l’investigaven i feia molts mesos que li espiaven les converses telefòniques. Poc a veure amb el Procés. Cap vincle amb l’1-O. Lamela no l’hauria pogut retenir si les clavegueres de l’Estat, agafant el rave per les fulles, no haguessin fabricat una trama de proves irregulars (ni un sol certificat bancari, només un 'excel' escrit per ells que ni tan sols quadraven les sumes), si la Fiscalia de l’Estat no ho hagués afinat a la seva conveniència i si la jutge, ara sí, hagués fet la seva feina amb honradesa. Convé saber la trajectòria d’aquesta magistrada, i aquest dimecres Ekaizer ho explicava molt bé. Però també cal escatir, en l’origen d’aquesta causa que arrenca als Estats Units, qui assenyala Rosell per treure’s les puces de sobre, qui dona el seu nom perquè l’investiguin i el posin en un fangar que no li corresponia. Ens podem distreure amb la injustícia de la justícia, no callarem contra la cruel presó preventiva dels polítics, aquest diumenge cal un vot útil contra la repressió, però també cal investigar qui hi ha hagut darrere d’aquest intent de destrucció d’una persona.