El talent / Els interrogants
El talent
Pau Garsaball, amb el timbre masculí més agradable que hagi sentit mai, considerava que la veu era el cinquanta per cent d’un actor. Reivindicava que, lluny de la farsa i de les impostacions estrafetes, la veu natural era el canal més eficaç per captivar l’espectador. Rosa Maria Sardà, als vint-i-quatre anys, va entrar a la companyia de Garsaball i es va fer seu aquell consell. Va posar la veu –tan personal– al servei del text, que va saber veure que sempre és el més important de l’obra. I ho va complir fil per randa, durant tota la carrera, en cada escenari i en cada plató. En la comèdia i en la tragèdia. “El talent no es pot copiar”, deia ella amb raó. És, precisament aleshores, quan emergeix la bèstia, que el personatge creix i el geni esdevé art. Potser ningú no ha dit Sagarra com ella. De l’Hostal de la Glòria a la Rambla de les Flors. Perquè són les paraules, sí, però també hi ha silencis i mirades que, entre línies, t’enfilen al podi de les deesses més extraordinàries.
L'última vegada que la vaig veure al damunt de l’escenari va ser fent de germana Aloysius, una mala pècora que s’entesta a buscar la veritat en un cas de pedofília. A Meryl Streep, per aquell mateix paper a El dubte, li va donar un Oscar. Al Poliorama, al final de l’obra, quan la Sardà saludava al costat de Nora Navas, Ramon Madaula i Mar Ulldemolins, els “bravo” se sentien des de Can Pistoles, a l’altra banda d’una Rambla que, de flors, ja en tenia poques.
La casualitat va voler que el debut de Sardà com a directora de teatre fos l’última vegada que Garsaball va pujar a un escenari. Aquell Ai, carai era una obra del seu bon amic Papitu Benet i Jornet. Tot lliga. O tot es desquadra. Només dos mesos després d’en Benet i Jornet, ha mort “la Sardà”. Adéu al talent. Tot d’una, ni text, ni veu. En els temps estranys dels teatres tancats, no han tingut ni el teló final. Ni l’ovació –dempeus– per als qui més ho mereixien.
Els interrogants
Espanya, de cop i volta, ha quedat encallada en una pregunta. ¿Les autoritats sabien que el 8 de març el risc de contagi era alt i, tot i així, van permetre les manifestacions multitudinàries? Ara que en una setmana s’ha desvelat l’autoria dels assassinats d’Olof Palme (1986) i de Madeleine McCann (2007), no dubtem que també un dia tindrem resposta a aquesta qüestió –menor– que centra el debat polític a Madrid. Sobre el covid-19, però, hi ha preguntes molt més interessants, que tenen respostes menys clares i per això ningú no les resol. ¿Ha desaparegut el virus? ¿Com s’explica, doncs, que a Catalunya, en un gran hospital on fa un mes i mig morien cinquanta persones cada dia ara només hi hagi vuit persones ingressades? Per què el virus ha viatjat per tot el món però, en canvi, a Pequín, que és tan a la vora de Wuhan, no tenen ni infectats ni morts? Després de les sospitoses anades i vingudes de l’OMS sobre el tractament amb l’hidroxicloroquina, ¿quan sabrem si va ser pitjor el remei que la malaltia? ¿Inicialment es va dir que no calien mascaretes perquè es va pensar que calia que es contaminés el màxim nombre de gent possible per arribar a la immunitat de grup? ¿Com saben, ara, que si no ens haguéssim confinat hi hauria hagut 3 milions de morts al món, en comptes de 400.000; i 400.000 a Espanya, en comptes de 40.000? Quantes vides hauríem salvat si s’haguessin parcel·lat les regions sanitàries quinze dies abans, quan els metges italians advertien que, a Bèrgam, pacients que estaven estables es morien en dues hores? ¿Ser d’un grup sanguini determinat et fa ser d’un grup de risc? Per què el virus ha estat més letal en homes que en dones? I, finalment, ¿les vacunes per al covid-19 serviran perquè Bill Gates controli la població amb microxips, com assegura Miguel Bosé? I la gran pregunta: què s’ha pres aquest cantant després d’enterrar la seva mare per coronavirus per arribar a dir aquestes coses?
