Tots vosaltres / Però qui riurà últim?

PeriodistaTots vosaltres

El 10 d’octubre de 2017, en Josep Maria va ser a l’Arc de Triomf esperant veure, a través d’una pantalla gegant, el moment històric en què el president Puigdemont declarava una independència que va durar trenta segons. Se’n va anar a casa amb l’estelada entre cames. Un any després, dia per dia, quan me’l trobo en un pàrquing del Baix Llobregat, la seva decepció és molt més gran. Està indignat perquè, entre uns i altres, s’han carregat la majoria independentista al Parlament, i se’n fa creus. El Carles, amb la candidesa d’un jove que es pensava que amb la desobediència tindríem República, em pregunta com pot ser que ERC i JxCat “ens hagin fet això”. La Carme, empresària que es resisteix a jubilar-se, lamenta que ella ja no podrà veure acomplert el somni de la seva mare. Em trobo el Joan, amb el llaç groc a la solapa, a l’entrada de la piscina. No cal que em digui res. Amb la cara paga. Branda el cap amb la mirada als peus i no s’ho acaba. Sent que els seus l’han traït i em reconeix que està molt trist. La Núria, professora de pilates amb la ràbia al cos, ha enviat un missatge a Elsa Artadi demanant-li explicacions. El Jordi, rere la corbata d’advocat, m’assegura que està tan dolgut amb els polítics independentistes que ja no llegeix diaris, no escolta notícies i té la certesa, veient com ho hem fet aquí i com reprimeixen allà, que Catalunya mai no serà independent. Té coll avall que Espanya mai no permetrà el referèndum acordat. I a ell, home d’ordre, la desobediència de la CUP no li cap al cap. Tots ells duen vuit anys de manifestacions milionàries, tots ells van fer el 9-N, van defensar escoles i urnes l’1-O, van votar tot i l’amenaça de les porres. Tots ells van demostrar, i ho continuaran fent, que estaven molt per damunt dels polítics que els representen. Diuen des del faristol que volen fer República però, aquesta setmana, han fet el ridícul.

Però qui riurà últim?

A Pedro Sánchez –una de freda i dues de calentes amb Catalunya– li ha faltat temps per penjar-se la medalla d’haver dividit l’independentisme. Una vegada més, i amb la miopia d’un punt de vista a 600 quilòmetres de distància, corren a pronosticar que el Procés ja s’ha acabat. Però ja van cantar-li les absoltes quan Jordi Pujol va empastifar el seu currículum, quan la CUP va enviar en Mas a la paperera de la història, quan van assegurar que no es faria l’1 d’Octubre, quan van empresonar el Govern o quan van detenir Puigdemont a Alemanya. ¿No va ser García Albiol que va dir que s’havia “acabat la broma”? En aquell moment els populars vivien a la Moncloa i ell era el president del PP a Catalunya. De moment, Rajoy fa de registrador de la propietat, Sáenz de Santamaría ha deixat la política, i ben aviat, García Albiol no serà ni diputat i posarà tots els ous al cistell de Badalona. Com a broma, no estava malament. I el Procés? Malgrat els enganys, els eufemismes i els gravíssims desacords, no s’ha acabat. L’adeu a Espanya de més de dos milions de catalans no s’aturarà per falta d’intel·ligència política, per una manca d’estratègia alarmant, per un buit absolut d’empatia o –diguem-ho tot– per unes sobredosis d’ego galopants. Això no va de valents o traïdors. Ara bé, si el president Roger Torrent li diu a Mònica Terribas que “no podem mirar-nos de reüll i intentar apunyalar-nos entre nosaltres”, és evident que la sang entre ERC i JxCat ha arribat al riu. És el moment que l’independentisme, preservant la dignitat dels presos polítics per a qui albirem un judici injust i una venjança per condemna, faci autocrítica. El camí emprès aquesta setmana no porta a eixamplar la base sobiranista. Per la gent de bona fe, han d’obligar-se a entendre’s i redefinir la manera –i el calendari– per arribar a un objectiu molt difícil. No volem riure els últims per riure més, sinó per viure millor.