Units seríem el doble / Canya a Catalunya

Units seríem el doble

Avui els presos polítics sabran que els demanen mitja vida de condemna per uns delictes que no van cometre. Potser aquest “a por ellos” judicial és l’última esperança perquè els partits s’adonin que aquest anar cadascú a la seva és, de tan decebedor, una presa de pèl. No saber veure que a l’alcaldia de Barcelona hi han d’anar junts és tirar-se pedres a la pròpia teulada. A les eleccions europees, Oriol Junqueras semblava el candidat ideal per aglutinar el vot independentista. El PDECat primer va veure-ho amb bons ulls. A la tarda, per ves a saber quina nova venjança de mirada curta, ja se’n van desdir. I així anem. La desconfiança entre partits, la rancúnia entre persones i el recel secular entre ERC i CDC que no s’esvaeix, estan laminant l’independentisme des de dins. Si no tinguéssim gent a la presó, seria per engegar-los tots a rodar. Perquè, a tot això, la CUP va fent de CUP. Després d’enviar Mas a la paperera de la història, ara poden esberlar la majoria sobiranista al Parlament.

En comptes de crear consells i fòrums maquinats per Puigdemont i apuntalats per la República retòrica de Torra que no veiem per enlloc, caldria tornar a l’essència i recordar els sacrificis de tantíssims milers de persones de bona fe. Aviat farà un any que 45.000 catalans van anar i tornar de Brussel·les per donar suport al president a l’exili i per despertar una Europa que continua al primer son. Amb el fred i la pluja, molts van agafar una galipàndria. Aquell constipat ha derivat en ràbia davant de tanta desunió absurda. Al vestidor de la Cultural Lleonesa, abans de jugar contra el Barça, hi havia un gran rètol motivador: “Unidos somos el doble”. Van sortir al camp a rebentar el pronòstic i, també, alguna cama. Si agafem el lema en negatiu, podem afirmar que dividits som la meitat. O, al pas que anem, ni això.

Canya a Catalunya

Pablo Casado és el president del PP. Ho és perquè María Dolores de Cospedal li va donar els suports que li calien per derrotar Sáenz de Santamaría. En el dia que es fan públiques les gravacions de les converses entre Cospedal i l’inefable comissari Villarejo que demostren fins a quin punt eren conscients del podrimener de la Gürtel que calia tapar de totes totes, Casado amaga el cap sota l’ala. En comptes de donar la cara i cessar Cospedal, ni que sigui per guardar les aparences, empra una tàctica molt més efectiva: canya a Catalunya. La cortina de fum perfecta. No només és una fugida endavant en l’estratègia de la distracció, sinó que la seva claca –política i mediàtica– aplaudeix amb les orelles la seva intervenció al Congrés. “Les escoles catalanes són madrasses nacionalistes i TV3, el No-Do de Catalunya”. Ni una cosa ni l’altra. Una mentida fastigosa. Però ja no és important que sigui veritat. La qüestió és repetir-ho mil vegades com una cosa segura perquè coli entre la seva parròquia. A mesura que Vox i Ciutadans li mengen el terreny i li resten vots, la mentida ha de ser més grossa, rotunda i contundent. I el pitjor, sentint Casado, és l’odi que transmet, el menyspreu quan sil·labeja la paraula 'Catalunya' al final de l’oració. ¿Pot ser que pensem que amb Soraya Sáenz de Santamaría, presidint el PP, no ens hauríem de sentir segons què? ¿Pot ser –ai senyor– que enyorem Mariano Rajoy?

I, mentrestant, els mitjans d’aquí anem fent crítica de Bolsonaro i posant-nos les mans al cap perquè 58 milions de brasilers han votat un feixista, masclista, homòfob i racista. Veiem la palla en l’ull aliè i no veiem la biga en el propi. De moment, entre els uns i els altres, ja han fet renéixer Franco. No trigarem a veure com enterren el dictador a la catedral de l'Almudena de Madrid i semblarà un funeral d’estat.