Amb V de Venècia / Amb V de Vox
Amb V de Venècia
Dimecres al matí, les fotografies de Venècia inundada van donar la volta al món. Després d’una nit de sirenes que avisaven que l’acqua alta arribaria fins als 190 centímetres, vam veure el paisatge després de la catàstrofe. La Basílica de San Marc només s’havia inundat d’aquesta manera –negant la cripta– en cinc ocasions en dotze segles de vida. Els vaporetti, empesos per un vent de 120 quilòmetres per hora, s’havien enfilat sobre la riva degli Schiavoni. Els hotels de cinc estrelles havien de donar la benvinguda als clients amb aigua per damunt del taulell de recepció. El primer balanç de víctimes era d’un mort, electrocutat a casa seva. Mentre els venecians s’ajudaven els uns als altres a treure aigua com fos, mentre es tornava a la cantarella del “piove, porco governo” i les administracions es tiraven les culpes pel cap des del primer minut, alguns turistes aprofitaven l’escenari insòlit per fer l’imbècil. A les xarxes socials hem vist una col·lecció d’exhibicionistes que, a la plaça San Marc o prop del Pont de Rialto o en un carrer convertit en un canal improvisat, aprofitaven per fer-se fotos de posturetes. Hem vist més culs a Venècia en un sol dia que des que Marco Polo va tornar de la Ruta de la Seda. Aquest exhibicionisme enmig del desastre ha ofès l'opinió pública. Una cosa, al límit de la insensibilitat, és posar-se a nedar entre el Campanile i les columnes de Sant Marc i Sant Teodor i una altra, en el súmmum de la falta de respecte, és aprofitar la desgràcia per fer-te una selfie que tindrà molts likes en el club dels pocavergonyes. Reconforta veure que, en una ciutat impregnada de cultura, als enzes encara se’ls assenyala. No està tot perdut. Abans s’enfonsarà Venècia que el sentit comú de la majoria que, per a sort de la civilització, encara toca de peus a terra.
Amb V de Vox
Dimarts passat, a la mateixa hora que es disparaven els flaixos per l’acord entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, amb una abraçada tàntrica que ha trigat mig any a arribar, vaig viure una escena que em va fer rumiar. L’anècdota va passar en una pista de tenis qualsevol d’un club de tenis qualsevol, del Baix Llobregat. Era un migdia de sol i fred i, si no fos pel vent, hi havia les condicions ideals per al meu partidet de cada setmana. A la pista del costat, s’ho prenien més seriosament. Era un partit d’individuals, molt igualat, entre un passaboles que rondava els cinquanta i un jove forçut, d’uns quaranta, musculat i tremendament competitiu. Lluitaven per cada punt com si els hi anés el número 1 mundial. Cap a les acaballes de la seva batalla esportiva, el musculat va acabar enduent-se un punt disputat fins al límit de les seves forces. Quan va veure que el seu revés botava dins de la pista, va deixar anar la raqueta i, amb els dos punys closos, es va picar amb força damunt del pit, com si fos en Tarzan, al mateix moment que acompanyava aquest gest primitiu amb un crit: “A-bas-cal!!!!” Vet aquí el nou crit del mascle, de l’home orgullós d’ell mateix i de la seva proesa. La reacció espontània del guanyador ens va espantar, als de la pista del costat, que no esperàvem aquell crit, ni cap altre. Però encara menys aquell que ens va demostrar fins a quin punt han sortit de l’armari. L’han rebentat. Ja no hi ha vergonya en l’ocultació del vot. Al contrari, hi ha ostentació i reivindicació pública. Durant anys i panys, per no dir durant quatre dècades, la ultradreta ha viscut votant el PP però no fent gaire soroll. Ara, en canvi, tot d’una, s’hi veuen amb cor. Ja no cal dissimular i ho bramen als quatre vents. Aquest exhibicionisme és el que ha espantat Sánchez i Iglesias. No s’abracen per amor. S’abracen per fer-se passar la por.