Els paradisos perduts
Europa torna a perdre una oportunitat d’or. Entre la multitud de fronts polítics i socials que té oberts s’erigeix com a repte mai acomplert la necessària harmonització dels seus sistemes fiscals. Per fer possible això és clau posar-se d’acord en qüestions com la definició de quins països han de ser considerats paradisos fiscals. Això és el que es va anunciar ahir en la reunió de l’Ecofin, amb un resultat clarament decebedor.
Comencem, però, clarificant termes. El concepte paradís fiscal és àmpliament utilitzat però genera moltes controvèrsies. Jurídicament, un paradís fiscal ho és en primer lloc per la seva opacitat, és a dir, es tracta d’un país amb el qual o no hi ha intercanvi d’informació o es mantenen en secret els propietaris i els administradors de comptes i societats. Una segona raó per considerar un país com a paradís fiscal és el fet que tingui una tributació baixa o nul·la. Tot i això, no hi ha unanimitat respecte a la seva definició jurídica. Cada estat determina la llista de països considerats paradisos fiscals i el règim fiscal que aplicarà a les persones o societats que hi tinguin inversions, però ho fa segons els seus criteris, que moltes vegades responen més a raons diplomàtiques o polítiques que a una veritable voluntat d’acabar amb les pràctiques de frau i d’elusió fiscal.
La Comissió Europea es va proposar la creació d’una llista negra i per això va instar una sèrie de països a fer un seguit de reformes en matèria tributària i de transparència si volien sortir d’aquesta llista. En la llista definitiva publicada ahir hi trobem tan sols 17 països, entre els quals no hi ha països de baixa tributació o que practiquen l’anomenat dúmping fiscal, com ara Irlanda o Luxemburg. Ni tampoc altres països que davant dels ulls de tothom participen d’aquestes pràctiques, com ara Suïssa, Malta, Gibraltar o la famosa illa britànica de Man. Oxfam Intermón ha considerat que haurien de ser 35 els països inclosos; el sindicat de tècnics d’hisenda Gestha en comptabilitza 130. Necessitàvem valentia de la Unió, amb una llista exigent i clara, que comportés l’aplicació de mesures sobretot per a aquells països que formen part de la mateixa UE. Però no ens fem il·lusions. Ja hem vist moltes vegades que Europa sembla determinada a jugar alhora el paper de víctima i botxí de tots els seus mals.
L’interès general per acabar amb els paradisos fiscals és evident, i qui se’n beneficia, també. L’economista de la Universitat de Berkeley Gabriel Zucman calcula que al món circulen 6,3 bilions de dòlars fora del control de les hisendes públiques, que equivalen al 10% del PIB mundial. En un estudi publicat recentment, Zucman estima -utilitzant les dades de les últimes filtracions de Suïssa o Panamà- que països com ara Suècia, Noruega i Dinamarca tenen un percentatge mitjà d’evasió fiscal situat en el 3% per a tots els grups de renda, però que es dispara a una evasió del 30% quan posem el focus en el 0,01% amb rendes més altes de la població. Les evidències de manca de voluntat política en una qüestió com la lluita contra els paradisos fiscals, de gran unanimitat a nivell social, provoca una gran desafecció ciutadana envers la classe política, que apareix de nou com a titella d’un gran teatre que respon als interessos de pocs.
Per continuar remant en la direcció d’una fiscalitat justa ens cal que ciutadania i societat civil no deixem de reclamar totes aquelles propostes que vagin en la línia de minimitzar l’impacte que els paradisos fiscals tenen en la nostra economia. Des de reivindicar mesures cada cop més exigents de responsabilitat fiscal a les empreses en els criteris de compra pública, fins a demanar l’ordenació de nous delictes vinculats als serveis d’assessorament que faciliten la defraudació tributària, passant per defensar la imposició de taxes o aranzels equivalents a la pèrdua econòmica que genera l’intercanvi econòmic amb països considerats paradisos fiscals o el tan reclamat -i en aquests moments bloquejat a nivell europeu- impost a les transaccions financeres (ITF), capaç de dissuadir l’enorme flux especulatiu que es negocia des d’aquests països.
El repte és majúscul. Europa, per falta de valentia, ha tornat a deixar passar un tren que no havia de perdre. La més que evident ruptura del contracte social té en els paradisos fiscals una de les armes més potents per seguir reproduint l’egoisme i l’acumulació sense mesura de qui viu al costat privilegiat de la nostra societat. Europa, que hauria de ser el paradís de la solidaritat, ha acabat essent l’amagatall dels pitjors paradisos, els que no apareixen a la llista, els paradisos perduts.
