Democràcia i amnistia

Deia a principis d’aquesta setmana el dirigent socialista Miquel Iceta que “arribem al judici del Procés per un fracàs de la política: passi el que passi, no ens ha d’impedir tornar a la política”. Aquest "passi el que passi" era evidentment una referència gens tranquil·litzadora a la sentència contra els dirigents socials i polítics catalans. Tanmateix, no hi puc estar més d’acord; tots, el conjunt de la societat catalana i l’Estat, hem de tornar a la política. Tothom, absolutament tothom, ha de poder tornar a la política, i per tant també els presos. No per res, sinó perquè entre els múltiples indicis que assenyalen que estem davant d'una justícia que no és justa ni exemplar, com ens mostra la sagnant comparació entre Jordi Cuixart i Iñaki Urdangarin, per posar sols un possible exemple, n'hi ha alguns que ens parlen directament de la intervenció del poder judicial en el poder democràtic. Així, aquesta justícia que no és justa ni exemplar senzillament perquè no és justícia, ha obligat el Parlament de Catalunya, de la mà d’una resolució de Llarena, a saltar-se la Loreg suspenent diputats i fent que traspassessin el seu vot als grup parlamentaris. Així, aquesta justícia que no és justa ni exemplar, per posar tan sols un altre exemple, ha prohibit a Oriol Junqueras, via Tribunal Suprem, anar a prendre possessió de l’acta europea al mateix lloc on sí que li va deixar agafar l’acta per ser diputat al Congrés. La justícia pot ser cega, però el que no es pot demanar és que ho sigui la resta de la societat.

La justícia que no és justa ni exemplar i que alhora trenca la separació de poders ha informat que emetrà la sentencia aviat. És més, ha remarcat que la sentència, que s’ha “d’acatar”, s'emetrà just abans del Dia de la Hispanitat. No sabem si amb això ha volgut indicar que la sentència formarà part de la commemoració de l’efemèride. Caldrà, efectivament, que la política tregui de la justícia el que mai hauria d’haver-hi arribat, i la forma de fer-ho no és lamentar-se ni dient que les coses s’han de “reconduir” o “passi el que passi". És fent-ho. Curiosament, just després de dir aquestes paraules, el líder del PSC va negar qualsevol possibilitat de parlar de l’aplicació d’una amnistia que, de fet, seria l’única forma de retornar la política a la política.

Aquesta negativa no era nova. Quan pràcticament ni s’ha proposat l’amnistia –la CUP fa tot just una setmana que la va aprovar en el seu consell polític–, ja han sortit en tromba diversos articles d’opinió posicionant-se clarament en contra. Tants posicionaments contraris, en tan poc temps, per una reivindicació encara ni formulada, indiquen en tot cas la preocupació que desperta en alguns sectors. Alguns han declarat que l’amnistia és il·legal, que la Constitució la prohibeix; altres, que aplicar-la significaria negar l’estat de dret; i encara uns darrers diuen que abans que res els dirigents socials i polítics a la presó i a l’exili han de demanar perdó. S’entén que exigir que es demani perdó per poder sortir de la presó és una demanda que no es fa des del debat polític, sinó des de l’empresonament de l’adversari que alhora se sap injust.

No obstant, l’amnistia no és il·legal ni inconstitucional. En aquest cas, el Tribunal Constitucional no la podria declarar il·legal encara que volgués sense generar un greu problema al sistema. La Constitució de 1978 estableix en el seu article 62 que els indults són una prerrogativa de "Su Majestad el Rey" (cosa que cap dels que estan tan preocupats ara per l’amnistia ha considerat que sigui una derogació de l’estat de dret, quan de fet ho és, i a més arbitrària). Alhora, el mateix article indica que els indults no poden ser generalitzats (bàsicament perquè el poder del rei seria llavors omnímode), malgrat que, per exemple, es va indultar els responsables del GAL del PSOE o Alfonso Armada, cap del 23-F. Sense problemes.

Però dient que els indults no poden ser generalitzats no diu res de l’amnistia. I no en diu res perquè abans de l’aprovació de la Constitució es va aprovar un decret llei d’amnistia el 1976 i una llei d’amnistia el 1977, assumint una de les grans demandes de l’antifranquisme. Una llei, la de 1977, que de fet contenia dues amnisties, una al conjunt dels antifranquistes injustament presos o exiliats i l’altra als funcionaris franquistes. Si el Tribunal Constitucional, o la Constitució, declaressin il·legal l’amnistia, automàticament els dirigents franquistes podrien ser jutjats. Tot i que, en realitat, en aquest cas l’amnistia és una excusa –podrien ser jutjats per crims de lesa humanitat–, es guardaran prou de declarar-la il·legal. L’estat de dret espanyol, tan solemnement defensat en boca de molts, ha conviscut sense problemes amb la impunitat franquista.

L’indult perdona el delinqüent; l’amnistia declara que no hi va haver delicte. Un correspon a la satisfacció de la gràcia monàrquica; l’altra obre l’espai de la política per solucionar no només el problema dels presos i exiliats, sinó també per superar la situació que va dur al conflicte. Per això l’antifranquisme, salvant totes les distàncies, va demanar amnisties i no indults. Les primeres significaven no només la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats sinó l’obertura d’un nou temps polític; els segons, la gràcia del perdó sense cap implicació política. Pedro Sánchez pot dir, com ha fet recentment, que la seva solució per a Catalunya és la mateixa que la que té per a Extremadura (és d’esperar que no vulgui dir que també els aplicarà un 155 a ells). També podria dir, preu per preu, que la Terra és plana, i els seus seguidors aquí li poden intentar fer la feina. Però la realitat és que l’amnistia es convertirà en la gran demanda democràtica a Catalunya. Cal tornar a la política, a la política democràtica, i els que només tenen un 'no' com a proposta, de poc serviran per aconseguir-ho.