Emergència climàtica

i Xavier Domènech
05/02/2020
4 min

Veure la recreació de la imatge des de l’espai dels incendis d’Austràlia de fa just un mes era com observar l’Infern de Dante i llegir gravat en foc el seu “Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate” [Vosaltres, que hi entreu, abandoneu tota esperança]. Pocs segles després que Dante ens descrivís l’infern, en els orígens de l’humanisme, el poeta anglès John Donne escrivia: "Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la Terra; si el mar s'emporta una porció de terra, tot Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa: la mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per tu".

Menys d’un mes després que Austràlia cremés, Catalunya, el País Valencià, les illes Balears i Andalusia van ser els territoris més afectats pel temporal Gloria, que retornava a la terra les deixalles que havíem llançat fa més de 40 anys al mar i s’emportava a tota la costa "una porció de terra". La dimensió del problema del canvi climàtic ja és tan gran, que hi ha el perill que (no) hi reaccionem de dues maneres: el fatalisme –no hi ha res a fer– i el negacionisme al qual es dediquen amb furor tots els cretins haguts i per haver. En l’estrena aquest dijous de la nova temporada de Quatre gats de Ricard Ustrell, Javier Bardem explica amb poques paraules quina és la dimensió del repte. La solució "no consiste en pintar la casa, consiste en demolerla".

Amb el canvi de mil·lenni, els membres del Grup sobre Dinàmica de Sistemes del MIT que van elaborar l’informe de 1972 Els límits del creixement, encarregat pel Club de Roma (entitat gens sospitosa de cap radicalisme polític, social o ecològic), van actualitzar aquell informe a partir de noves dades i metodologies. La nova projecció feia honor al vers de Dante: de deu possibles escenaris futurs per al planeta, només en dos s’evitava algun tipus de col·lapse mediambiental. En un, si s’haguessin fet els canvis necessaris el 1982, i en el segon, si aquests canvis s’haguessin fet el 2002. L’informe es va publicar el 2004. El futur ja és aquí i no hi ha illes on amagar-se, cada ésser humà és una part de la Terra. En aquest sentit, Ricard Ustrell ens porta en aquest nou programa als paratges gelats de Svalbard, a l’Àrtic, per mostrar-nos com els confins del món són també els confins de la humanitat, on ni els morts estan segurs davant la catàstrofe. Però és un viatge que no s’atura allà, és un viatge que ens porta finalment aquí, a un futur que ja és present també en el nostre país.

En un sistema global, la crisi és global i posa en risc la mateixa possibilitat de la perdurabilitat de la vida. La vella contradicció capital-treball està donant pas a una d'encara més sagnant entre el capital i la vida. Tot i que una i altra contradicció estan profundament interrelacionades, no només quan el 10% dels sectors més rics del planeta són els responsables del 50% de les emissions contaminants mundials, sinó quan les solucions han d’arribar a partir de la implementació de nous models i sistemes productius que han de tenir com a principal aliada el conjunt de la societat. En aquest sentit, el programa ens trasllada de l’Antàrtida a la petroquímica de Tarragona, on tan sols una setmana abans del temporal que ens va assolar es va viure en directe i amb efectes dramàtics la precarietat amb la qual a vegades es mou el nostre model productiu. I és que el problema afecta no només els sistemes productius i el tipus de tecnologies emprades, sinó fins i tot la base energètica de la nostra civilització. Per primer cop a la història de la humanitat ens enfrontem a l’esgotament del model energètic sense tenir clarament un recanvi. En el pas de la biomassa com a font energètica a la civilització-carbó la primera no s’havia esgotat; en el pas del carbó al petroli tampoc el mineral negre s’havia exhaurit. Històricament la substitució d’una font d’energia per una altra no s’ha fet per esgotament de l’anterior, sinó per raons de més eficiència. Per primer cop això no és així, estem vivint en el període del final del petroli, que alhora s’empra en un model no sostenible ecològicament, i hem d’accelerar des d'ara mateix la transició energètica. Un camp en què Catalunya està, com ens mostra el programa, a la cua de l’estat espanyol. Ens podem omplir la boca sobre ecologia, però en aquest camp l’únic que val és la realitat.

Tenim una xarxa urbana com mai abans havien tingut, alhora que està integrada en els seus fluxos amb la Catalunya rural i es connecta amb el món a partir de l'urbs barcelonina, que es troba entre les 40 ciutats més importants del món en la captació de fluxos. Però aquesta no és una integració harmònica, no ho és perquè pateix una profunda segmentació territorial en el terreny de les desigualtats socials (cosa que saben perfectament en territoris sencers de les províncies de Tarragona o Lleida, per posar-ne tan sols dos exemples), però tampoc ho és en termes d’integració de les xarxes de comunicació. El 2011 vam assolir el dubtós honor de tenir més treballadors i treballadores treballant fora de la seva ciutat que no pas a la ciutat, cosa que ha comportat un creixement exponencial, davant la falta d’alternatives en el transport col·lectiu, de la mobilitat individual i del consum energètic. I si el 50% de l’energia que consumim a Catalunya, amb una dependència lancinant de l’exterior, prové del petroli, només un 6% ho fa d’energies renovables. La crisi és global, però les solucions són concretes, i ja no ens podem permetre no començar-les a implementar. Transició energètica, reducció d’emissions, canvi de models i sistemes productius, tot això ha de formar part d’un nou Green New Deal per a Catalunya. No et preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu, toquen per tots nosaltres.

stats