Sánchez, Trump i Veneçuela

Pedro Sánchez defensa que la política seguida pel seu govern sobre Veneçuela és d’estat. Un política d’estat que declara il·legítim el govern constituït veneçolà i reconeix com a “veritable” president el líder de l’oposició. Això sí, després d’haver declarat quin govern era legítim o no en un altre país, en el súmmum de l’absurd, ens aclareix que ha de ser el poble veneçolà el que decideixi el seu futur. Tot això ho fa un president que tan sols té 84 diputats i sense debat previ al Congrés. Un Congrés on la majoria dels que el van portar a ser president d’Espanya no donarien suport a la política “d’estat” que està determinant el futur del poble veneçolà. 'Pas mal' per ser una política “d’estat”, 'pas mal'...

En relacions internacionals hi ha un principi, absolutament violentat avui, segons el qual es reconeixen, o no, estats, mai governs si no és en casos extrems de guerra civil, estats fallits o governs a l’exili. La diferència no és banal. Intentem explicar-ho amb un exemple concret. A Veneçuela resideixen uns 165.000 ciutadans de l’estat espanyol. Si algun té un problema, l’ambaixada espanyola a qui es dirigirà? ¿A l’estat que té un govern no reconegut pel govern d’Espanya, o al líder de l’oposició que s’ha autoproclamat president però no té cap control sobre l’estat? Seguint la lògica “d’estat” de Pedro Sánchez, al líder de l’oposició, i el ciutadà en qüestió quedarà absolutament desprotegit. Això si l’ambaixada pot seguir operant, cosa més que dubtosa. Bé, doncs aquest problema insoluble és el que ocupa ara el ministeri d’Exteriors, on s’és conscient que, més enllà de les campanyes propagandístiques sobre la marca Espanya, la política exterior espanyola té un problema greu. És per això que el ministeri estava en contra de la decisió “d’estat” de Pedro Sánchez.

Això és el que va intentar explicar, amb una dignitat carregada de raons històriques, el president de Mèxic, López Obrador, a Pedro Sánchez quan li va anar a demanar que donés suport a la seva política. Les cares que li va fer en públic el president espanyol, entre contrariades i ofeses i de vergonya aliena, no auguren res de bo per al futur d’un president a qui no es veu gaire acostumat que li portin la contrària. Si a Davos els grans poders del món li havien donat copets a l’esquena, ¿com era possible que López Obrador el contradigués? Era possible perquè en la política que estan duent a terme les potències occidentals hi ha una qüestió de respecte a la sobirania interna i de legitimitat evident. L’article 233 de la Constitució veneçolana invocat per justificar l’operació de derrocament d’un govern no habilita en cap cas per fer el que s’està fent, ja que no s’incorre en cap dels supòsits de “falta absoluta” que justificarien que la presidència recaigués en el president del Parlament. Primer s’afirma que el que s’està fent és “constitucional”, i després els EUA apliquen una nova bateria de sancions que la mateixa administració Trump ha calculat que tindrà efectes per valor d’11.000 milions de dòlars per a l'economia veneçolana, el 94% del que el país importa en un any. Un cop tinguin efecte provocaran una catàstrofe humanitària, i els estats europeus, com ha dit Pedro Sánchez, hi aportaran ajuda humanitària quan “es donin les condicions polítiques”. Es voldrà obligar el govern veneçolà a acceptar que les ajudes les canalitzi l’oposició, sota pena de ser acusats de criminals contra el seu poble. Tot això mentre els experts de l’ONU afirmen que la veritable crisi humanitària es pot donar precisament per les sancions de Trump. Però quan ressonen els tambors de guerra la veritat sempre és la primera víctima. Es faran discursos “d’estat” i de defensa de la democràcia des del complex de superioritat, tan europeu, d’estar “ajudant” enmig d’una catàstrofe en la qual s’ha participat. Ni tan sols han buscat la cobertura de l’ONU per portar a terme tota aquesta operació.

Així, el govern d’Espanya ha trencat, per primera vegada a la història, amb la doctrina Estrada, per la qual no s’entra a reconèixer, o no, governs, sinó estats. Els motius dels EUA són clars. Meridianament clars. El conseller de Seguretat Nacional, John Bolton, ha explicat sense gaires problemes que es tracta de derrocar el règim bolivarià en una operació de més llarg abast per acabar amb els governs del Con Sud que no obeeixen l’administració Trump i afavorir l’entrada de les empreses petrolieres nord-americanes a Veneçuela. Es tractaria d’aprofitar una geopolítica favorable als EUA (l’arribada de governs d’extrema dreta a Colòmbia amb Duque i al Brasil amb Bolsonaro) per restaurar els aspectes més colonials de la doctrina Monroe. És possible que ho aconsegueixin. De fet, l’oposició veneçolana ho fia tot a aquesta intervenció internacional. Però no està clar, perquè el govern actual de Veneçuela té suports en una part de la població, la que el va triar, i això pot donar lloc a diversos escenaris. El que està clar és que la posició d’Espanya estarà completament subordinada a l’estratègia de Trump.

Però si la posició de Trump és clara, quina és la de Pedro Sánchez? Contra l’opinió del ministeri d’Exteriors, que preveu l’embolic on s’estan ficant, sembla que la famosa posició “d’estat” no és sinó un element més de consum intern que du la marca de l’assessor de Sánchez, Iván Redondo. Es tracta de dotar de talla d‘“estadista” el president –no podia quedar fora de la nova onada internacional, encara que cada cop faci més flaire de gran reacció geopolítica– i d’obrir la possibilitat d’un viatge cap a noves aliances futures amb els que ara governen a Andalusia gràcies a Vox. I si això es carrega principis de la política internacional o la feina de Zapatero a Veneçuela com a mediador, tant li fa. Si fa mesos Pedro Sánchez obria els ports a Open Arms i ara els tanca, si fa encara menys temps va pactar la regulació dels preus del lloguer i després no els regula, ara serà un gran demòcrata fent ultimàtums a Veneçuela mentre callarà davant l’Aràbia Saudita. Total, el seu assessor, els principis del qual s’estan convertint en els principis de la política socialista, va fer fortuna quan va projectar García Albiol com a candidat a l’alcaldia de Badalona lligant la immigració a la delinqüència. Els sona? A Trump segur que sí.