Ada Colau i les superioritats morals

Ada Colau és l’alcaldessa de Barcelona elegida amb tota la legitimitat democràtica. És trist que calgui recordar obvietats. Però aquests dies hem sentit i llegit massa opinions de polítics i comentaristes que ho posaven en dubte. Vint-i-un regidors i regidores de l’Ajuntament de Barcelona (representants escollits democràticament per la ciutadania) van decidir que Colau era la millor opció. Alguns, convençuts que era la millor imaginable. D’altres, la millor possible. La resta, concretament tres, pensant que era el mal menor.

Maragall no és alcalde perquè no va ser capaç d’obtenir el suport de vint-i-un regidors. I aquest és el sistema legal i legítim d’elecció. Que ho sigui qui queda primer és el segon mecanisme previst, que només s’activa en el cas que cap candidat obtingui els vots de la majoria absoluta del ple. I els motius que tenia el candidat d’Esquerra per voler-ho ser eren tan legítims com els de l’alcaldessa. Suposo que, més enllà de la comprensible dosi d’ambició i il·lusió personals, tots dos volien –i volen– el millor per a la nostra ciutat i tots dos pensen que el seu lideratge és la millor garantia. I Maragall no és al govern municipal perquè, tot i la seva llarga experiència política i el seu prestigi com a negociador, no va saber llegir correctament l’escenari que es va obrir quan el 27 de maig Manuel Valls va anunciar que regalava els tres vots que controlava al govern que els comuns formessin amb el PSC. Reduir la situació a un conflicte moral és no entendre la lògica política. Una lògica que el 26 el feia alcalde però que el 27 feia alcaldessa Colau. I aquest hauria d’haver estat el seu punt de partida, de manera que, si tan important era un govern comuns-ERC, podia haver-lo possibilitat renunciant a l’alcaldia. Veus amb autoritat d’Esquerra comparteixen aquest diagnòstic.

Ara bé, de conflicte moral o d’ètica política, n’hi havia. Per això la investidura no va ser, per a Colau, una cerimònia festiva. Acceptar els vots de Valls suposava menjar-se un gripau; fer-ho en presència de Quim Forn, personificació de la injustícia, un gripau i mig. Aquesta opció va arribar després de veure rebutjada la seva proposta de tripartit d’esquerres i després d’un ampli procés de participació entre la militància. Procés imperfecte i millorable. Però, en tot cas, molt més obert i deliberatiu que els de les forces polítiques que el critiquen. El dissabte dia 15, els comuns, hereus del 15-M, es van empassar un glop amarg de política possibilista. Van renunciar a la puresa a canvi de poder mantenir el seu projecte transformador de la ciutat. Un projecte que aquesta mateixa setmana ha mostrat la seva tossuderia expropiant l’ús d’un pis propietat d’un banc per incorporar-lo com a habitatge social. Ara bé, negar que la investidura ha suposat una certa contradicció és negar una evidència. La vida està plena de contradiccions i la política, més. I tenen raó els qui acusen el colauisme de presumir d’una moralitat superior. Però em sembla una actitud cínica i hipòcrita la dels qui es mostren decebuts amb Colau després d’haver-la criticat i atacat durant més de quatre anys. Després d’haver dit d’ella que era el pitjor que li havia passat a Barcelona en segles, després d’haver-la maltractat per tele, ràdio i premsa, ara se senten decebuts. La decepció només és possible des de l’admiració o des de les expectatives. Però no des del menyspreu.

Ara bé, la gran notícia de la investidura és que, per fi, els comuns han superat la pressió i la mala consciència que imposa el processisme. Perquè la tradicional superioritat moral de l’esquerra ha canviat de vorera: ara és superioritat moral de l’independentisme. La solidaritat i el compromís amb la injusta situació de presó mai no és suficient. Cap de nosaltres està lliure d’aquesta pressió. Jo mateix, tot i haver expressat mantes vegades com trobo d’injusta i perversa la presó, sempre he de recordar aquesta posició meva abans d’expressar res mínimament crític contra el Procés. I tot i així, mai n’hi ha prou. El que es demana és adhesió completa. I la crítica, com passa a totes les famílies, només pot ser interna.

Els comuns han evitat que es posés Barcelona al servei del Procés. Vistos els efectes d’aquest ús en altres administracions, això és una bona notícia. No és un ajuntament antiindependentista. En tot cas, és no processista. Que considera Barcelona com una finalitat. I com una capital, només faltaria. Una capital tan important que no ha necessitat un estat per ser-ho.