Estimem-nos una mica

BarcelonaNo em refereixo els uns als altres, tot i que també ens aniria bé. Estimem-nos a nosaltres mateixos. És de primer d’autoajuda, aquestes tècniques que eleven el sentit comú a experiència religiosa. Tanmateix, és fonamental. Perquè bona part de les nostres urgències i angoixes i gran part dels nostres complexos venen d’una molt baixa autoestima.

Sense arrogància ni menyspreu cap a ningú, hem de reivindicar i recordar el que som. Hi pensava arran del rècord assolit amb el meritori empat al camp del València: som el primer club que arriba als dos-cents empats a zero a la Lliga. On alguns hi veuen mediocritat, jo hi veig història i resistència. Perquè altres clubs amb conjuntures favorables no han empat dos-cents partits a zero perquè ni tan sols els han jugat. Perquè cada partit jugat sense rebre cap gol és una fita més en una llarga història. Som el club del primer gol en la història de la Lliga, el del màxim golejador català de la història, el del porter pare de tots els porters, l’únic que va veure jugar junts Kubala i Di Stefano.

Som el club on juga el millor jugador xinès. El club de Solsona, Marañón, Caszely, N’kono, Arcas i José María. El setè en la classificació històrica de la Lliga. Amb quatre títols de Copa i dues finals europees. Amb una col·lecció de gols al YouTube que ens recorden què és la felicitat (aquesta setmana n’he recordat dos de De la Peña). El club que recorda cada minut 21 el seu capità etern. I, sobretot, som rebels. Exemple de resistència però també de distinció. Dissidents aquí i també allà.

Avui tornem a tenir un partit molt important. Però no trontollem tant. Perquè venim de molt lluny i som grans i forts. Patim en cada jugada com si ens hi anés la vida. Però sabent que hi ha molta vida després de cada jugada.