La il·lusió de la rivalitat
Ja fa tretze anys que va morir el meu admiradíssim Manuel Vázquez Montalbán. Crec que he llegit tots els seus llibres. I quan em toca opinar sobre alguna cosa sovint em pregunto què en pensaria ell. Posats a somiar, l’imagino escrivint a l’ARA des de la seva fundació i, en ocasió d’algun derbi, compartint una crònica creuada en la qual jo acceptaria la derrota (literària) sense baixar de l’autocar i amb tota la felicitat del món. Sempre he pensat que Vázquez Montalbán va ser un culer errat. El compromís amb les causes perdudes i amb els perdedors, l’opció per les minories, l’atracció pel costat canalla de la vida, les ganes de portar la contrària. Ho tenia tot per ser perico, com ho era el seu amic González Ledesma. Vull suposar que l’explicació de la seva estranya tria (ser del Barça!) ens la dona ell mateix quan reivindica el futbol com l’únic espai en el qual es permet la irracionalitat.
La rivalitat és la màxima expressió de la irracionalitat futbolística. Aquest desig profund de la derrota de l’altre, aquest trobar-li tots els defectes i totes les lletjors al club rival i al que l’envolta. Els amants del matís, el contrapès i –en terminologia processista– l’equidistància necessitem un àmbit en el qual el mal absolut existeixi. I que sigui un àmbit poc important i purament simbòlic com el futbol ho fa tot més fàcil. En aquests mesos he gaudit del mambo bavarès, de l’anunci de fugida de Messi, del declivi institucional. Tot i tenir prou feina seguint la Segona Divisió, miro de reüll i amb gust les derrotes culers contra equips inferiors, les ploreres per les decisions arbitrals, la rebaixa en el topall salarial. La desgràcia pròpia en forma de descens no m’ha afegit ni tret la mania al Barça. Ja l’hi tenia tota. I el fet de no poder jugar contra ells durant –espero– una temporada tampoc no rebaixa un gram la meva rivalitat. Fins i tot si es donés el cas que passéssim molts anys sense trobar-nos, jo seria l’últim a tancar el llum de la rivalitat abans de marxar. Alegrant-me discretament de les seves derrotes, procurant viure des de la indiferència les seves victòries, persistint en la rivalitat. Perquè són massa anys junts com per oblidar-nos i perquè és massa gran la tabarra que ens donen els mitjans amb aquest club com per no tenir-lo present.
Mentre penso en tot això m’adono que divendres juguem contra el Girona. M’agradaria guanyar i veure un bon partit.