Sobre la consellera Laura Borràs

i Xavier Marcé
04/06/2018
3 min

EconomistaAcostumats a comentaris desaforats, a l’insult barroer i a la demagògia, no ens ha d’estranyar que alguns dels nous consellers siguin objecte d’atacs a les xarxes. Supremacistes, xenòfobs, radicals catalanistes i contraris a tota desviació de l’ideal republicà. A mi, tanta simplicitat em cansa una mica, la veritat. Potser caldria diferenciar el gra de la palla i analitzar les coses amb una mica de sensatesa.

La Laura Borràs no és supremacista ni xenòfoba. Li agrada la bona literatura escrita en qualsevol llengua i el seu criteri intel·lectual no es fonamenta en cap biaix. Era la directora de l’Institut de les Lletres Catalanes; i doncs què es pensava algú, que li tocava promoure l’Eduardo Mendoza? Aquesta és la feina de l’ICEC, que per cert la fa de manera correcta.

Que als extrems del debat polític existeixin dos punts de vista sobre la vitalitat de la llengua catalana –l’un sempre en vetlla, amb la por al cos per la presència suprema del castellà; l’altre, tranquil, repassant les estadístiques dels darrers anys per constatar la seva fortalesa– és normal. Sempre ha estat així. Que la consellera és catalanista resulta obvi. Ningú ha de fer escarafalls per això. En la mesura que la llengua és el principal fet diferencial entre Catalunya i Espanya, intentar tancar un acord que acontenti a tothom sobre la seva realitat és impossible. Per als catalanistes seria com fer-se trampes al solitari; per als unionistes, reconèixer la pedra a la sabata.

La feina d’una consellera de Cultura, dins un Govern nacionalista, que dona per suposades certes coses i no discuteix la pretesa feblesa del català o les dificultats per reeixir en el context d’un espanyolisme en el qual hi veuen traces imperials, no pot ser mesurada per la renúncia a les seves senyes d’identitat. La consellera pensa tot això i està en el seu dret.

Més enllà d’aquestes consideracions, que en l’actual moment polític que viu Catalunya s’han de descomptar, caldria parlar una mica del que és realment important. Per això voldria pensar que la consellera entendrà les dificultats de la cultura catalana per jugar a la primera divisió de les cultures del món; que afrontarà les complexes interseccions entre creació artística i indústries creatives; que assumirà la necessitat de combinar la mirada local amb una trajectòria cosmopolita que ens permeti esdevenir un centre d’interès internacional.

La lliga de la cultura, en el context de la resta de polítiques sectorials, es guanya pressupostàriament, amb autoritat i lideratge polític, amb energia combativa i amb crits, si fa falta, davant la legítima pressió d’altres conselleries per endur-se la major part del pastís econòmic. Vull pensar que la consellera entendrà l’equilibri subtil entre el govern de Catalunya i el govern de Barcelona, que plantarà cara a l’Estat per finançar adequadament els grans equipaments catalans i que serà capaç de col·locar al món el bo i millor de la nostra producció cultural amb independència de la llengua o de la filiació política del seus creadors.

La consellera de Cultura mereix 100 dies de gràcia, òbviament. I mereix també que s’analitzi la seva feina sensatament, sense tòpics predibuixats i sense que ningú li qüestioni la seva ideologia. És un principi democràtic que cal protegir per sobre de les lluites partidistes. La seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes ha estat entusiasta, i la seva complicitat amb els debats sobre el futur del sector ha estat molt gran i s'ha desenvolupat amb lleialtat institucional, la qual cosa implica diferenciar clarament la posició personal dels deures polítics.

Malgrat tot, serà bo que la consellera recordi l’enorme diferència que suposa exercir de càrrec de confiança o ser un vers lliure en un món tan complex com el de la cultura, on les virtuts poden convertir-se fàcilment en tragèdies. Tant de bo la consellera entomi amb personalitat i contundència un departament que porta anys maltractat econòmicament i políticament, bé sigui per excés de suficiència, per desídia o per manca de continuïtat. Tant de bo la cultura torni a ser un centre de referència social i un espai de prestigi per tots els catalans.

Si no li donen 100 dies, que se’ls agafi lliurement, però consellera, faci bé la seva feina.

stats