La violència com a solució
Sota aquest títol provocatiu s’amaga una afirmació contundent: la violència mai forma part de la solució d’un problema, sigui domèstic, social, cultural o polític. Pot tapar algun problema durant un temps, però no n’arregla cap. Així de senzill, i així de clar. I si el monopoli legal de la violència el tenen els estats, l’exercici de la violència per part seva tampoc és mai una solució sinó, com a màxim, un remei immediat per evitar un mal més gran i sempre dins d’uns paràmetres de protecció i de proporcionalitat.
El dia 1 d’octubre les forces de seguretat de l’estat espanyol van exercir arreu de Catalunya una violència innecessària, desproporcionada i inútil contra moltes persones que expressaven un anhel de manera pacífica, com ha quedat demostrat en nombrosos testimonis gràfics que han arribat a mig món. Ho van fer, seguint ordres, per impedir un “mal major” per a l’Estat (un referèndum d’autodeterminació no acceptat), però molt possiblement la conseqüència serà un altre mal majúscul: la pèrdua irreparable i definitiva de molta gent d’aquest país per a un possible projecte comú amb Espanya.
Al llarg de la història s’ha utilitzat molt sovint la violència amb l’argument que “no hi ha més remei” i no es pot resoldre un conflicte d’altra manera -com fa notar el professor Vicent Martínez Guzmán-, però aquesta lògica trenca les possibilitats de fer les paus basant-nos en la imaginació i la creativitat per fer les coses d’una altra manera. Es tracta d’una altra lògica, com les que han tingut la resistència pacífica de Mahatma Gandhi, la desobediència civil per la igualtat de drets per a la població afroamericana o per l’abolició del servei militar obligatori, i tantes altres causes que s’han basat en lògiques de no-violència, que han estat titllades sovint d’utopies idealistes però que han assolit amb èxit els seus objectius.
La voluntat pactista catalana, demostrada en la preservació dels períodes de Pau i Treva en què es deixava de fer guerres, o en el Consolat de Mar, o en la promulgació l’any 2003 de la llei de foment de la pau, demana avui un esforç d’imaginació moral per resoldre un conflicte seriós i profund per mitjans pacífics. Aquesta ha estat la força d’un procés sobiranista molt transversal, que ha captivat una bona part de la societat catalana precisament perquè oposava a la raó de la força de l’Estat una altra raó: la determinació d’assolir un dret col·lectiu (l’autodeterminació) per mitjans pacífics.
En el llarguíssim conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya, per a uns, o de l’encaix de la identitat catalana en el conjunt de l’Estat, per a uns altres, s’ha partit sempre de dues posicions impossibles de confrontar només des del raciocini. D’una banda, l’axioma que la sobirania espanyola no es pot trossejar i en conseqüència les lleis així ho dicten. De l’altra, que un poble o una comunitat té dret a exercir l’autodeterminació per decidir el seu futur, com és el cas de Catalunya.
Sense entrar en disquisicions identitàries, convé precisar més. Antoni Soler, president de FundiPau, escrivia fa uns dies que la unitat de qualsevol grup humà, en qualsevol ordre de la vida, només pot estar fonamentada en la lliure adhesió a un projecte comú. Invocar l’obligació o la llei per mantenir la unitat suposa, de fet, admetre que aquella llei no és sostenible. La unitat per obligació no és unitat, és sotmetiment. Per tant, la unitat s’ha de construir des del reconeixement de l’altre, des del dret a l’autodeterminació de l’altre, des del respecte al sentiment de tothom, tenint cura dels drets de tothom, també de les minories que pensen i senten diferent, buscant un vincle positiu per caminar junts per voluntat de tothom.
Qui pot decidir realment com a subjecte polític? ¿Pot fer-ho una part d’un estat modern? ¿Això no violentaria les regles democràtiques? Aquestes qüestions semblen cada cop més irrellevants en aquest conflicte. Precisament per preservar el dret de les minories, qualsevol grup humà que se’n senti i que accepti les conseqüències d’una decisió madurada hi té dret. I si una comunitat està dividida en els seus sentiments, la forma més apropiada de conèixer l’estat d’opinió és fer una consulta democràtica.
Arribats al grau de conflictivitat actual, des de l’ICIP ens sumem a la petició del govern català per demanar una mediació internacional urgent, que preservi els drets i les llibertats tan durament aconseguides i que reverteixi unes relacions entre Catalunya i Espanya que resulten tòxiques ara mateix per a molta gent. I assegurem, això sí, que tots els passos que anem fent des de Catalunya segueixen les pautes d’una conducta pacífica, serena i no-violenta, que han estat fins ara sinònim de civisme i bon fer. El cap fred i el cor calent ens fan més humans, si no deixem mai que la visceralitat ens governi.