Alimentar el populisme
No és senzill esbrinar les raons que alimenten el populisme. Aquí ens hem habituat a associar populisme amb extrema dreta. És el tarannà del país. Però el que va portar la senyora Colau a l’alcaldia de Barcelona, per exemple, no fou res més que populisme d’esquerres. Aquest columnista manté que la tardana aparició dels populismes a Espanya és deguda, en bona part, al fet que els partits tradicionals ja ho són, de populistes. Què ha estat la construcció de poliesportius en tots els pobles catalans sinó populisme municipal? I els subsidis a l’agricultura andalusa? O l’explotació de la fòbia anticatalana per part dels partits espanyols?
Des del meu punt de vista, una de les raons que expliquen l’aparició dels populismes –una entre moltes– és la deixadesa dels partits tradicionals a l’hora d’encarar determinats problemes que amoïnen l’elector. És el moment en què els partits populistes aprofiten aquests problemes –que, no ho oblidem, existeixen– per col·locar-los dalt de tot del rànquing del seu programa –es tracta de temes que preocupen, i molt, a la opinió pública–, escampar la sensació que tots els mals del país provenen només d’aquest conjunt de problemes que ells han encimbellat –aquí menteixen–, i proposar solucions de baixa estopa a aquests problemes, que acostumen a ser complicats –aquí, enganyen–. En resum, els partits populistes tenen raó a l’hora de denunciar determinats problemes. I l’amenaça populista consisteix en dir que aquests mals són els únics que té el país i, alhora, fer creure que tenen solucions viscerals fàcils.
Però girem ara la mirada cap als partits tradicionals. Aquests són partits molt sensibles a tot el que expressen els mitjans de comunicació clàssics, que van perdent capacitat d’influència entre els votants i es dediquen a exposar la cara políticament correcta, sovint hipòcrita, de la societat. La que es pretén a si mateixa com a evolucionada. Presenten una societat, per dir-ho d’alguna manera, farisea. Arran de la sorpresa pel triomf de Trump, el 'New York Times' es preguntava si la manera d’encarar les notícies fins aleshores havia estat la correcta. Es van adonar que l’opinió pública s’allunyava del que ells pensaven que era “l’opinió correcta”. El cas és que, com a resultat, ens trobem que els partits polítics tradicionals no s’atreveixen a contradir aquesta opinió publicada –en general, tòpico-progressista i benpensant–. I és que una de les característiques dels polítics és la por. I ara no gosen dir que, en determinats problemes denunciats, el populisme té raó. No pas en la solució. Ni tampoc en l’estil general. Però, en determinats tipus de denúncia, el populisme té una part de raó.
Els posaré dos exemples recents. Estarem d’acord que en Salvini és un tararot. Però tenia raó en una cosa: la immigració que arriba a les costes italianes no és un problema italià. La immigració que arriba a Itàlia és un problema europeu. I Europa l’ha de solucionar. Un altre exemple: Trump té raó quan diu que no és correcte que Mèxic miri tranquil·lament cap a una altra banda quan veu passar immigració que es dirigeix cap a la frontera dels Estats Units. Mèxic ha de gestionar el tema a la seva frontera sud, i no pas fer de simple 'tunneling' amb la tranquil·litat que dóna saber que aquells immigrants estan de passada i no es quedaran al seu territori. No ens agrada Trump, no ens agrada Salvini. Però en aquests casos tenen raó.
Els mitjans de comunicació estan jugant un paper bastant nefast a causa del seu infantilisme. Perquè quan els polítics tradicionals volen donar solucions a aquest problemes evidents, la premsa automàticament els arracona acusant-los d’assumir els plantejaments del populisme d’extrema dreta. Aquests mitjans fan un trist servei a la democràcia. Pretenen quedar bé amb una audiència que, pel que fa a determinats temes, és hipòcrita –no accepta discutir cruament afers que després, aquesta mateixa opinió, a l’hora de votar, posa en mans de partits populistes.
Acabo amb un cas paradigmàtic. No és correcte dir que tots els mals de Barcelona tenen el seu origen en la inseguretat. I que, en conseqüència, es necessita mà dura contra els immigrants. I que tot és culpa de la senyora Colau. Però tampoc ajuda gens que, quan es dóna una notícia, es pretengui amagar (censurar?) la nacionalitat d’aquells que han comès el delicte –presentant la immigració com un fenomen neutre, cosa que ja no es creu ningú–. Ni tampoc és acceptable carregar els neulers sempre sobre les actuacions de la policia. L’exageració interessada combinada amb la dissimulació per mor d’una pretesa moralitat –sovint simulada– són els aliats perfectes a l’hora de generar encara més populisme.
