Brexit, un debat que els honra

La visita que vaig fer fa uns anys a la Cambra del Comuns del Parlament britànic em va causar una sensible impressió. Al llarg dels passadissos del Palau de Westminster et sents observat per les estàtues de primers ministres i parlamentaris d’èpoques passades. La seva presència et recorda constantment que estem de pas. Que tots allí estan de pas. Només el Parlament roman. El debat no em va defraudar. Es tractava, encara ho recordo, de discutir una llei que fixés les condicions d’assignació dels pisos socials. Només intervenien el ministre del ram i els parlamentaris, de qualsevol partit, de les zones més afectades per aquest tipus d’habitatge. Debat dinàmic i de cara a la feina. Perquè la política vol detall, no només paraules vàcues.

Aquests dies la Cambra del Comuns és notícia. El debat és viu i les formes es mantenen. Els parlamentaris discuteixen. I seguint la més pura tradició britànica, també s’esbronquen –cosa que vaig poder observar en el seu dia–. Però tot sota les regles de la gent amb prou formació per defensar el seu districte, sobretot. Al capdavall, és qui l’ha votat qui li ha permès anar allí. La posada en escena és impecable. L’abillament és important perquè aquells senyors no són uns qualssevol, sinó que representen el país.

Aquest columnista és un actiu defensor de la Unió Europea (UE). És el millor que ens ha passat en segles. Mai havíem gaudit d’una prosperitat tan evolucionada. Vull dir que, des de fa uns quants anys, hem deixat d’anar de quatre grapes en molts temes. Podem criticar la UE, sí senyor. Jo el primer. Però sempre seré un defensor radical de la colonització de la Península per part dels habitants de més al nord del Pirineu. Amb altres paraules: com més Europa, menys Espanya. ¿O és que algú no desitja que la nostra justícia sigui com la de Schleswig-Holstein? Que no ho sigui ara mateix no vol dir que no ho pugui ser. És qüestió de temps. Per això no hem de renegar d’Europa.

I no m’agrada que la Gran Bretanya abandoni la UE. ¿Que els perjudiqui a ells o no? Jo tinc la meva opinió, però ells han votat en un referèndum. Als que ens perjudica segur és a nosaltres. Un membre important, contribuent net, la millor (l’única?) tradició democràtica d’Europa, esperit liberal i tolerant, etc. Els ho explicaré d’una altra manera. Independentment de temes qualitatius –importantíssims en aquest cas, com he dit–, el pes d’Espanya a la UE passarà del 9,16% al 10,53%. Fatal! Ja he raonat el perquè.

A determinats elements locals nostres els deu semblar que les discussions que estan tenint lloc a la Gran Bretanya poden constituir una pèrdua de temps, un acte ridícul. No senyors. Les discussions tenen lloc perquè els representants polítics estan intentant complir un mandat que va ser majoritari per la mínima. I deixar contentes les dues meitats d’un país que porta la democràcia a la sang és complicadíssim. Cal una exquisidesa democràtica que nosaltres no podem ni imaginar. Només voldria recordar alguns fets.

– Theresa May no era partidària del Brexit. Però està intentant seguir un mandat que va emanar d’un referèndum. Ha demostrat ser una gran professional, d’una tenacitat admirable.

– Immediatament després de l'última votació, es van posar en marxa les webs en què es detallaven els vots dels membres del Parlament. Entraves el teu codi postal i et deia què havia votat el teu diputat de districte.

– En aquesta línia, els diputats es neguen a seguir consignes de ningú sense abans consultar el seu electorat. Perquè és el que els ha votat!

– En conseqüència, l’oposició o el suport parlamentari al Brexit està creuat. A cada banda hi ha membres de tots els partits. I això, encara que compliqui les coses, és fantàstic.

Jo penso que un altre referèndum podria ajudar a resoldre el conflicte –no es tenia tota la informació a l’abast quan es va celebrar el primer, i aquesta és una bona raó–. Però cal treballar delicadament. ¿I si sortís 'no' al Brexit, però per la mínima? Aleshores, en fan un tercer? No és fàcil cap decisió. La democràcia no consisteix en només anar a votar cada quatre anys.

A alguns connacionals meus els deu semblar grotesc el que està succeint a la Gran Bretanya. A mi no. Per sobre de les preferències de cadascú, hauria de romandre l’admiració en veure com un país exerceix la democràcia en el seu millor estil. Que la decisió faci que la Gran Bretanya acabi vivint un dels seus millors moments –“their finest hour”– o no és una altra cosa. Però jo em sento orgullós de pertànyer a un club del qual també formen part els britànics. Marxin o es quedin, la lliçó de democràcia hauria de ser motiu d’admiració, no pas de crítica.