Mobile, una distracció 'low cost'

La cancel·lació del Mobile World Congress (MWC) ha suscitat tota mena de comentaris. Alguns han estat d’aquells que, sovint, fan dubtar de l’home com a ser intel·ligent. Fet i debatut, enguany no hi haurà MWC i l’única explicació que hi trobo és que si s’ha cancel·lat ha estat perquè es podia cancel·lar sense causar grans mals a les empreses –de fet, són les empreses les que l’han cancel·lat–. El MWC és un xou (com ho és la F1), un espectacle que no està lligat a la indústria local –recordin que abans que aquí se celebrava a Niça i que, després, podria anar perfectament a Rio de Janeiro.

No és una fira professional lligada al teixit del país com Alimentaria, on es presenten novetats difícils de difondre i on molts dels assistents van a descobrir i prelligar contractes. El MWC és una operació d'imatge de ciutat que, potser, a alguns ja els va bé. Però no va més enllà. La cancel·lació del MWC només ha perjudicat, com s’ha pogut veure, el sector turístic i de restauració. Vaig rebre un missatge que corria per WhatsApp i que, fent broma, resumia molt bé tot aquest cas (i disculpin la cruesa de la literalitat): “No venen al MWC pel coronavirus, però por de pillar la gonorrea no n’han tingut mai”.

La cancel·lació del MWC ha servit perquè els nostres polítics practiquessin la seva afició preferida: la misdirection, l’art de la distracció dels mags de saló, que orienten interessadament la mirada dels espectadors cap a un punt determinat. Ho dic perquè, de temes greus, n’hi ha una pila. Com la visita de l’ONU tot dient que la pobresa a Espanya és preocupant. El senyor Niño Becerra n’ha fet el comentari, per a mi, més clar i senzill: l’estructura del PIB a Espanya requereix poca inversió i baixa qualificació professional; tot plegat porta a escassa recaptació i, per tant, la cosa no funciona.

També se’ns ha distret dels gravíssims problemes a Nissan. D’això se’n parla poc, però dino amb un conegut economista de tots vostès, i encara que el martellejo amb la meva obsessió sobre la desindustrialització de Catalunya, ell no em consola: “Catalunya es té per industrial i exportadora, però si un dia marxen Volkswagen (Seat) i Nissan ens adonarem que els nostres peus són de fang”. Té raó.

Hi ha hagut altres oblidats gràcies a l’operació de distracció: les infraestructures del sud del país, de les Terres de l’Ebre, les empreses perjudicades per l’episodi Gloria, el sector agrícola... Però no, el “gran problema” de Catalunya són els bar de tapes de Barcelona que, tot preveient el MWC, s’havien aprovisionat de gamba congelada en excés.

Resulta desesperant observar que cap governant està preocupat per l’estructura del PIB que està adoptant el país. Un país low cost que arrossega la nostra conformació social, cultural i nacional. Es critica que moltes empreses no troben professionals. Però no s’explica que titulats superiors d’enginyeries i d’altres carreres han de marxar perquè se’ls ofereixen salaris de misèria, ofensius. Vostès ho deuen haver experimentat: el metge que els atén és immigrant mentre els nostres llicenciats (una inversió que tots hem fet per formar-los) marxen. I és que Catalunya crea llocs de treball mal pagats que només són acceptats per immigrants.

Anem tirant mentre es manté el famós mantra del “turisme de qualitat”. Un objectiu –de fet un oxímoron– al qual no s’arribarà mai. Ho explica bé la introducció que el senyor Albert Carreras fa del llibre Menorca i Eivissa, dues illes, dos relats històrics i econòmics, dels professors Guillem López Casasnovas i Miquel A. Casasnovas Camps. Catalunya ha escollit el model de balearització. Fer diner fàcil del turisme, trinxant l’entorn social i material, oferint serveis lamentables. Però el sistema se sosté gràcies a la globalització. L’ensorrada dels preus del transport aeri i marítim ha fet que arribin turistes cada cop menys exigents. I tot allò que havia de ser renovat (o enderrocat!) i millorat gràcies a la competitivitat no canvia perquè no cal. El client que ens arriba no ho demana.

Aquest dies se’ns ensenyen les “inversions” que ha fet allò que TV3 considera “indústria” lligada al MWC: bars de tapes i restaurants que havien comprat material en previsió de la “fiesta”. Volum dels imports “invertits”? Trenta, quaranta mil euros... ¿És aquesta la “gran economia” derivada del MWC? Però els polítics saben que el MWC crida l’atenció i que el telèfon mòbil és la darrera versió del pa d’aquest ridícul circ farcit d’operacions de distracció. Pensar que el MWC estimula el creixement de les empreses tecnològiques locals és il·lús. Tan fals com assegurar que el macroprostíbul de la Jonquera afavoreix les indústries locals del matalàs i del làtex.