Poder judicial: un coet correcames
Es té la tendència a pensar que una persona que ha arribat a llocs professionals elevats és molt vàlida. Adequada per al seu ofici i nivell. El fet és cert quan s’emmarca dins d’un entorn competitiu (el senyor Coromines ens recorda que aquesta paraula prové del llatí competere, “anar a l’encontre d’un altre”, “respondre”, “ser adequat”...). I això és veritat quan l’individu ha hagut de lluitar i comparar-se amb d’altres. Però no ho és en organitzacions estatals o semiestatals, o empreses regulades pel BOE, monopolis, etc.
Sovint els marejo amb el nostre sistema electoral dient que evita la competència entre candidats, defuig el veredicte directe de l’elector. El resultat és una classe política poc preparada. I seguint el principi que diu que cap mediocre nomena algú millor que ell (a menys que sigui per error) i que cap sistema pot ser millor que la mitjana dels elements que el componen, arribarem a la conclusió que el poder judicial espanyol ha de ser, inevitablement, mediocre –ja que és nomenat pels polítics–. No parlo dels jutges de base, que han passat unes oposicions llargues i dures –han demostrat resiliència– i que es veuen abocats a fer la seva feina per uns sous baixíssims i amb uns mitjans intencionadament mediocres –així ho decideixen els polítics mitjançant els pressupostos, que han convertit el principi de “justice delayed, justice denied” en un fet habitual i acceptat.
Els advocats que, per no caure en desgràcia, han de guanyar-se les garrofes rient-li les gracietes al poder judicial acostumen a afirmar que els jutges de les altes magistratures espanyoles són gent intel·ligent i professional. Alguns d’aquests advocats, però, et reconeixen, en privat, que això és mentida. I és que vistos no només els seus actes, sinó les conseqüències de les seves decisions, jo m’atreveixo a dir que els membres de l’alta judicatura, majoritàriament, són allò que, en castellà, en diuen uns ceporros. Aquest qualificatiu ens porta al cap característiques com la incompetència, la ignorància, la tossudesa de l’ase, el provincianisme, etc. Per això trobo que la paraula ceporro és molt rodona en aquest cas. I amb una onomatopeia fantàstica, que t’emplena la boca i, al mateix temps, et deixa relaxat.
Dic que els individus de l’alta judicatura no són gaire competents per diversos motius. El primer és que han estat nomenats a dit i per simpaties. No només de partit o ideològiques, sinó per afinitats personals també. Perquè s’escullen entre ells. Practiquen l’amiguisme, i així van progressant. El típic cocidito madrileño de l’àmbit funcionarial, aplicat al subsector judicatura. Doncs bé, amb aquest “sistema de selecció”, amb aquesta “cadena de nomenaments” (polítics que escullen membres del poder judicial, que aleshores designen els membres dels tribunals suprem i superiors, i d’audiències, i que, al seu torn, designen els altres càrrecs que pengen...), és impossible que els individus triats siguin professionalment competents. És un sistema degradat garantia de fracàs arreu del món.
El segon motiu que justifica la meva afirmació es basa en evidències. Estem davant d’individus que dicten sentències estúpides, certament inesquivables dins d’Espanya (que és el seu cortijo judicial), on gaudeixen d’una situació de monopoli. Però quan surten fora (quan han de “competir”) es descobreix que, del seu ofici, no en saben ni un borrall. Mirin l’ínclit Llarena. Emet euroordres a cor què vols, plenes de faltes d’ortografia judicial. I quan a un país n’hi accepten una (Alemanya) és per dir-li que no hi ha delicte! I a sobre, quan li concedeixen l’euroordre referent a la malversació, la retira amb una explicació implícita que ve a dir: “No me interesa. ¡Yo lo que quiero es joder al Puigdemont!”
I el tercer motiu que sustenta la meva asseveració és basa en l’absoluta falta de dignitat i de prurit –que és la culminació del ceporro–. Un absolut menyspreu vers el llegat professional personal. Característica d’aquell que no s’estima el seu ofici i que, per un plat de llenties, està disposat a passar a la història com un incompetent que ha comès pífies reiterades i ha demostrat una incompetència supina. El que quedarà del seu record serà que van ser uns professional nefastos, funestos, dignes de l’oblit. I quan algú arriba a aquests nivells, quan no li importa el que quedarà d’ell, la amoralitat està servida. Es pot esperar d’aquella persona qualsevol cosa.
Alexandre Dumas fill va escriure que preferia el malvat a l’imbècil perquè el malvat, a voltes, descansava. Però nosaltres no podem escollir. Dumas no ens va deixar escrit què hem de fer quan la imbecil·litat i la maldat van del bracet.
