Populisme ets tu

Aquest columnista manté que, en determinats països, el populisme està arrelat fa temps. Ara apareixen nous partits que sobre els hàbits populistes ja practicats per altres hi afegeixen discursos fàcils per solucionar problemes complexos –per exemple, la immigració–. Però insisteixo, només incorporen verborrea nova a unes maneres de fer ja existents. Aquest fenomen és especialment viu als països meridionals europeus. És allí on als nous populismes més els ha costat fer-se un raconet, perquè el mercat ja estava saturat abans que ells arribessin.

A ningú li agrada que li diguin que dona suport al populisme, però a Espanya el populisme ha tingut una clientela vasta, fidel i de llarga tradició. Exemples? Els que vulguin. Un de clar ha estat el clientelisme –una de les branques del populisme– practicat pel PSOE a les regions meridionals espanyoles. Les famoses 'peonadas' i altres ajudes per fer que molta gent cobri sense complir –deixin-me ser políticament correcte– els estàndards productius acceptats internacionalment. I tot amb diners d’altres regions, a les quals, per mor d’una suposada estabilitat social, se’ls ha aixecat la camisa de manera ostensible.

Però també pels nostres rodals s’ha practicat el populisme. I es continua en la mateixa línia. Sobretot per part d’ajuntaments que sota el lema “al poble no li costa ni un euro” han fet autèntiques barbaritats. Fa temps vaig recomanar al consistori d’un poble molt petit (700 habitants censats, la meitat dels quals són de cap de setmana), de tradició convergent, que bategessin el casal esportiu amb el nom de President Montilla, ja que va ser un govern seu el que els va donar gairebé un milió d’euros per construir l’esmentada animalada. També podríem parlar d’inútils rotondes, passejos, etc., que quan hom els critica rep sorprenents respostes com ara “Tranquil, que ho paga la Diputació”. I és així que alguns dels nostres pobles tenen serveis al·lucinants que cap poble belga o alemany posseeix. Perquè no es necessiten.

A les tertúlies 'carajilleras' els agrada xerrar sobre com lluitar contra el populisme. I les solucions no deixen de ser peregrines: més integració social, més lluites contra això, més contra allò altre, etc. Posar-se perfum sense haver-se dutxat abans. I després ens preguntem: com és possible que els denominats 'partits populistes' (els que jo anomeno 'nous populistes' pel que ja he argumentat abans) avancin i no se’ls pugui aturar? La resposta és simple. I és que lluny de descoratjar-los se’ls anima a anar avançant perquè aquests nouvinguts observen amb paor com els partits tradicionals se'ls mengen el territori. En tenim dos exemples immediats per part de dos extrems.

Què me’n diuen dels “divendres socials” que ha instaurat el senyor (Pedrooo!) Sánchez? Quan això ho practiquen a Llatinoamèrica el qualificatiu de república bananera resulta obvi i ajustat. Però de poc val a dissimular. I és que els pobres llatinoamericans pateixen una sèrie de tares político-socials que, de fet, van ser inoculades pels peninsulars. És poc original, el senyor Pedro Sánchez. Aquesta mena d’actuacions ja les practicava Evita Perón sense bellugar-se del tren als anys quaranta. I, fa molt menys, al senyor Hugo Chávez també li encantaven aquestes xarlotades...

Actuacions com aquestes generen posicions radicalitzades i escampen, entre la població, el menfotisme electoral. I quan no és menfotisme, és directament ràbia. Com la provocada pel bufet Cuatrecasas en contractar una exmembre d’un govern Rajoy, la tal Sáez, que va evitar que l’il·lustre accionista principal de l’esmentat bufet anés de pet a la presó –sense perjudici dels calerons estalviats en multes–. Ràbia que es veu exacerbada quan, en un clar intent d’insultar la intel·ligència, a sobre s’assegura que una cosa són els afers privats de Cuatrecasas i una altra cosa ben diferent el bufet. Perdonin-me si també acuso els actors d’aquest vodevil d’escassament originals. Perquè l’autoria d’aquesta peça de teatre que pretenen figurar ja es representava a Chicago durant els anys vint.

Bé, el problema és com disparar contra els populismes sense prendre mal. Si pretens atacar-los has de començar pel que podríem anomenar 'bàndol propi' i potser s’escapa una perdigonada. Però al mateix temps es fa difícil acceptar al bàndol propi una colla de gent conformada per determinats bípedes. I quan aquesta presa de consciència té lloc –la no acceptació del bàndol propi– apareix el desig de provar el bàndol aliè. I així s’alimenten els nous populismes. “I tu em preguntes què és populisme? Populisme ets tu!”