Por a tots, menys al votant

Una de les característiques més remarcables de la classe política dels últims temps és la por. I com més se sofistiquen els mitjans de comunicació, més s’accentuen les pors dels polítics. El fet és internacional i no és aliè a l’aparició del populisme. Seria bo si fóssim davant un exercici de transparència. Però, com succeeix entre nosaltres, molts d’aquests mitjans han esdevingut altaveus dels xantatgistes professionals.

El cas és que el temor permanent de quedar malament no és sinònim de bon govern, esclar. Un exemple evident l’hem tingut amb el conflicte del taxi. La por al boicot durant el Mobile World Congress ens posa de cara a un perjudici evident. Que uns visitants que busquen la modernitat no disposin de servei VTC (vehicles de transport amb conductor) ja diu molt de la ciutat. Sigui quina sigui la solució al problema, la majoria d’altres ciutats l’han trobada. I no adonar-se que anar contra un servei com aquest és posar portes al camp i retardar un fet inevitable demostra que els que governen no ho fan utilitzant el bon sentit, ni tenen en consideració el consumidor. Actuen, simplement, sota l’imperi de la por. ¿S’imaginen l’escàndol si una 'malvada multinacional' hagués provocat un ERO de mil persones amb aquesta impudícia?

La banca és un altre ogre. Els polítics espanyols són dels més tolerants amb la banca. I és que els partits tenen préstecs impossibles de tornar en molts casos. I també molts diputats tenen hipoteques que no amortitzen fa temps... I, si aquest no és el cas, sempre és d’agrair unes bones relacions per comptar amb un raconet on anar tirant quan es plegui de la política. No cal que sigui en un consell d’administració, no es pensin –a Catalunya n'hi ha casos diversos–. El fet és que resulta fàcil reclamar modificacions de les legislacions quan no s’ocupa el lloc on aquests canvis es poden dur a terme. Vull dir que segurament la senyora Colau pot blasmar la banca, els desnonaments i altres afers relacionats, perquè no és ella la que regula el sistema financer. Ho dic simplement perquè cal tenir unes dosis de frivolitat considerables per protestar contra la banca mentre s’ajuda a mantenir Joan Gaspart com a president de Turisme de Barcelona.

Quan ens deriven competències que no ens agraden protestem. I això és el que ha tingut lloc amb el taxi. És lògic que la gent es pregunti: si els passen una competència petita i s’enclasten contra la paret, què succeiria si haguessin d’enviar gent a una acció militar? En què quedem? Federalisme? Independència? La lògica porta a pensar, sovint erròniament, que cal assumir competències sobre allò que ens és més pròxim. Però ja veuen el tema del taxi. O la gestió del turisme a Barcelona. Cap de les dues coses no és pas competència de Brussel·les, i el caos és indescriptible. La por al cacic turístic barceloní venç. Malgrat que els beneficis per a la població siguin més que dubtosos. I que el ciutadà hagi de marxar a causa de la pressió especuladora, que, en el nostre cas, no té altre origen que un turisme descontrolat, però estimulat pels mateixos capitostos d’ençà de Barcelona 92 –esclar que els barcelonins en són responsables; les puerils ínfules de pensar que una ciutat és per ensenyar i presumir en lloc de per viure-hi comporten conseqüències.

Bé, el cas és que els polítics tenen por. De tothom? Nooo! Del votant no tenen pas por. Fixin-se que en totes les discussions que es plantegen mai es té com a referent l’usuari, el client. Només si es tracta de fer publicitat políticament correcta –com ara un servei a una minoria que, a la llarga, no farà servir mai ningú però que queda progre dir que existeix, i altres actuacions de cara a la galeria...–. El resum és que l’usuari s’ha quedat sense servei VTC (que dona un servei molt millor que el del taxi) i els turistes, els apartaments turístics i les terrasses continuen senyorejant per a desesperació dels barcelonins –per cert, si els VTC s’haguessin 'associat' amb algun dels senyorets barcelonins (allò que a Sicília té un nom), la solució potser els hauria estat més favorable.

El fet d’haver de votar llistes de partits porta que el vot sigui purament ideològic (“Jo soc d’esquerres”, “Jo soc de centredreta”, “Jo soc independentista”, etc.), cosa que va en detriment de la bona gestió. Els nostres polítics, individualment, no tenen por del votant. El més important per a ells és simplificar el missatge tot convertint-lo en propaganda ideològica grollera i fàcil: “Si votes així, t’alinees amb l’extrema dreta”, “Si votes allò, ets com els terroristes”, etc. Els polítics només tenen por d’aquells que els poden perjudicar. I, malauradament, ni vostès ni jo no els fem ni pessigolles.